Les noves armes de la revolució

Reportatge sobre el paper de les noves tecnologies en les revolucions del món àrab. Realitzat amb Mariona Sanz

ACTUALITZACIÓ: Em van fer notar que no tothom podia veure el document a l'scribid. Us deixo un enllaç al document a Dropbox

Les noves armes de la revolució - El paper de les noves tecnologies en les revolucions àrabs

Arturo Pérez Reverte visita la UAB

Vino el miércoles en la Autònoma de Barcelona un bucanero, uno que ha surcado todos los mares y que ha acaparado la atención de nosotros, pobres marineritos, que no hemos pasado del puerto. Era el sargento que a golpe de curtidas palabras despojadas de cualquier paternalismo revela a las tropas que, que coño, esto va en serio.


Arturo Pérez-Reverte dio una conferencia en la UAB y no se le ocurrió otra cosa que contar porqué dejó el periodismo ante una audiencia formada, sobretodo, por ilusionados e ilusos estudiantes de periodismo. Porqué Pérez-Reverte pertenece única y exclusivamente a Pérez-Reverte. 

Entonó frases como “el teléfono móvil mató al reportero” y lamentó que el periodismo “hoy en día, lucha por sobrevivir” y ni corto ni perezoso anunció que por esto y otras razones renegaba del periodismo de hoy en día. Dejó, aún así, un brío de esperanza al decir que “un tipo con un lápiz y una liberta es el más peligroso del mundo” y que “el periodismo es un oficio maravilloso, cuándo te dejan ejercerlo”. Uno estaba a punto de pensar que se había reformado, para  luego dar otro vuelco nihilista y decir que su trabajo de tres años en los Balcanes no cambió nada.  

“Los periodistas de antes éramos cazadores. Y éramos más cínicos”, los dardos se dirigían certeros hacia la audiencia. Y es que el avasallamiento de información que uno puede recibir en el comedor de casa choca con los métodos expeditivos y aventureros del cazador montaraz que solía ser Arturo Pérez-Reverte.

Mientras, Jacinto Antón, periodista de la sección de Cultura de El País, intentaba salvar la nave ofreciendo el contrapunto positivista, no nos fuéramos a echar por la borda…

Aunque el tono dominante de la conferencia fue el de desencanto, Don Arturo también dejó espacio a la ilusión. “Triste de aquél que con 20 años no sueñe con ir a la isla de los piratas.” Da la sensación que fue así, con una tenue ensoñación casi infantil, como nació tal personaje y lo que terminó por decantarle hacia la literatura.  Reverte contaba, monopolizando atenciones, que fue el leer libros lo que le indujo a tomar la mochila e ir a ver todo aquello que había leído Me atrevo a decir que este ímpetu lo comparte gran parte del público ahí reunido. 

A corte personal me sorprendió bastante que afirmara rotundamente que su trabajo de reportero en el conflicto de la antigua Yugoslavia no cambió nada. Tal afirmación atenta contra cualquier esperanza de quién quiere dedicarse a este oficio. No quiero creerlo, no debemos creerlo, que si contamos las cosas, todo al final va a ser en vano. Puede que sea algo que trae el tiempo, luego el tiempo lo dirá. Yo no puedo evitar recordar aquella frase que dice “sólo los locos pueden cambiar el mundo”. Y no dudo de que Arturo Pérez-Reverte está loco de atar.

Entrevista a Isaac Albert

Isaac Albert

Tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa 

Cap de llista d’ERC a les eleccions municipals

“Estem disposats a arriscar molt i a anar molt enllà amb les transformacions que s’han de fer a la ciutat”

El programa del Carnestoltes d’enguany a Terrassa, realitzat per una entitat anomenada “Sussietat de l’Embut”, ha suscitat diverses reaccions en l’àmbit municipal.

El Partit Popular de Terrassa ha emès un comunicat en què ha adjudicat al programa una sèrie d’adjectius gens afavoridora: “irreverent, de mal gust, insultant, intolerant, feridor, rancuniós, vexatiu". El mateix partit no s’està de remarcar que el programa carrega “de manera molt especial amb la religió catòlica”.

La polèmica ha traspassat l’àmbit municipal gràcies al programa Dando Caña del canal Intereconomía que va trobar convenient oferir un debat del què, sense la seva intervenció, hagués estat un simple encreuament de comunicats entre els partits municipals de Terrassa.

Acte seguit,  diversos mitjans han destapat el fet que l’entrevistat en el vídeo d’Intereconomia de més amunt no és més que José Rodríguez, el cap de la Falange Española y de las JONS a Terrassa. El periodista que fa la connexió en directe, en tot moment, el presenta només com un veí afectat.

Aquesta polèmica ens remunta a discutir sobre la llibertat d’expressió i la religió a l’Ajuntament de Terrassa. Velles qüestions, que sovint donem per assumides, i que sorgeixen espontàniament enmig d’un clima de crisi amb incidència en l’àmbit municipal que ens obliga a establir nous reptes de futur. ERC de Terrrassa ha estat un dels partits municipals que ha contestat el comunicat del PP.  De tot això, i de més qüestions relacionades amb la ciutat de Terrassa, n’hem volgut parlar amb l’Isaac Albert, Tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa i cap de llista per ERC a les properes eleccions municipals de maig.

El programa del carnestoltes

- El PP de Terrassa ha titllat el programa del carnestoltes d’irreverent. Quina és la postura d’ERCTerrassa?

És que el carnestoltes per definició és irreverent, aleshores el què han aconseguit els organitzadors és complir el seu objectiu. El PP ho barrejava tot i posava en dubte la llibertat d’expressió, que jo crec que és bàsica. Entenc que els pugui molestar aquest programa però el carnestoltes, històricament, ha estat vinculat amb la sàtira cap al sexe, cap a la religió i cap a la política. El bon sentit de l’humor no passa per riure sinó per riure se’n d’un mateix.

- L’ha fet una entitat anomenada Sussietat de l’Embut i el PP emfatitza el fet que està subvencionada per l’Ajuntament.

El carnestoltes l’organitza aquesta entitat externa a l’Ajuntament, la qual va recuperar aquesta festa amb la democràcia, ja que estava prohibida durant el franquisme.

Nosaltres subvencionem entitats però no fem clientelisme. Les entitats són independents. Si en algun moment aquestes entitats no van amb la línia o traspassen algunes barreres, podem prendre alguna decisió. Però nosaltres no fem el carnestoltes, per això tenim les entitats.

“Si el programa del Carnestoltes és irreverent, els organitzadors han complert el seu objectiu”

El tripartit de Terrassa

- L’ Executiu de l’Ajuntament de Terrassa el forma un tripartit amb els mateixos colors que el del Parlament de Catalunya fins el passat novembre. El de Terrassa sobreviurà a les eleccions de maig?

Difícilment. El tripartit a Terrassa té una dinàmica molt diferent que ha funcionat molt bé i el resultat ha estat positiu.

El resultat electoral manarà. Un tripartit, tal com l’entenem ara, crec que no és possible. Hem arribat a un final d’etapa. Nosaltres estem disposats a arriscar molt i a anar molt enllà amb les transformacions que s’han de fer a la ciutat i creiem que el PSCTerrassa i ICVTerrassa tant agosarats com nosaltres no seran, ni en campanya ni en programa electoral; la qual cosa farà difícil que es pugui repetir el tripartit a l’Ajuntament de Terrassa.

- Creus que la pèrdua de representació d’ERC al Parlament afecta a la branca municipal del partit?

No ha d’afectar i no ha afectat a nivell de l’Ajuntament. L’ escenari polític del país ha canviat sens dubte, i això fa que les polítiques futures s’hagin de fer diferents. Hi ha un canvi de paradigma polític, econòmic i social que fa que la política s’hagi de fer d’una altra manera.

Som un partit petit i en som conscients, però no pensem el petits que som, sinó en com de grans podem ser. Crec que podem arribar a acords amb molta gent, al govern o a l’ oposició.

“Un tripartit (a Terrassa), tal com l’entenem ara, crec que no és possible”

Crisi i finançament de l'Ajuntament

- Som en un context de crisi i el seu impacte sociològic s’ha fet notar a la ciutat. A nivell municipal, què es fa per minimitzar aquest impacte?

En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social. Hem de ser conscients que les decisions que es prenen ara afecten el futur de la ciutat a llarg termini. En aquest sentit, aquestes dades objectives tenen molt a veure amb les apostes que es van fer als anys 80 per com havia de ser aquesta ciutat. Té més atur perquè va apostar més directament pel totxo i el sector immobiliari. Tot i que costarà molt sortir de la crisis a tot arreu, a Terrassa costarà més.

A més les persones sense feina de la ciutat tenen un perfil formatiu molt concret que seran difícils de recol·locar. Nosaltres hem de ser capaços de donar resposta a les necessitats d’urgència social que té Terrassa i trobar un model productiu capaç d’absorbir tot això, encara que sigui complicat.

Durant molts anys ens hem arribat a creure que nosaltres podíem solucionar molts dels problemes dels ciutadans però l’Ajuntament té limitacions molt clares alhora de solucionar-los. En un context de crisis, la gent truca a la porta i es topa amb la realitat, no li podem solucionar totes les necessitats que té.

- La crisi ha evidenciat les dificultats financeres dels Ajuntaments. Com es poden dur a bon terme aquestes polítiques socials quan hi ha pocs diners a la caixa?

Les ciutats són molt complexes i han de estar ben gestionades i Terrassa ho està. La caixa no està buida, s’està buidant. Nosaltres no tenim un problema econòmic sinó de prendre decisions. No estem molt endeutats ni tenim problemes per pagar nòmines...senzillament podrem invertir menys, fer menys programes.

En aquest sentit, al proper mandat, l’organització interna de l’Ajuntament ha de ser molt diferent. Hem de començar a fer política de veritat: escollir, decidir, planificar. Però els números de l’Ajuntament estan molt bé. Sí que és cert que entre un 30% i un 40% dels serveis que oferim nosaltres no ens pertocarien des d’un punt de vista competencial sinó que haurien de ser competència de la Generalitat o l’Estat. Sobre això el que podem fer és queixar-nos, que ja ho fem.

“En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social”

L'Acord per Terrassa

- Des d’ ERC heu impulsat l’ anomenat Acord per Terrassa. Ens en pots fer cinc cèntims?

A l’Acord per Terrassa partim de que 33 anys de Ajuntament democràtic ens han portat fins aquí i les ciutats s’han transformat d’una forma espectacular. En un moment on els recursos baixen i la societat està una mica despistada hi ha d’haver un canvi en la forma de fer política. A Terrassa sempre hem tingut una forma de treballar força conjunta, tant el govern municipal com l’oposició. Això ha fet que la societat civil també s’adormi una miqueta. L’Acord que proposem conjunta partits polítics, entitats, persones no associades que es vulguin involucrar en el dia a dia de la ciutat. És obert i l’hem de fer entre tots amb uns punts bàsics: una cituat compacta, cohesionada, cívica, catalana. No pretén que Terrassa sigui la segona ciutat en habitants sinó la primera en qualitat de vida. 

ERC i Solidaritat

- Hi ha hagut contactes entre ERCTerrassa i Solidaritat Catalana per la Independència a Terrassa?

Estem oberts a tothom. Amb Solidaritat hem parlat amb tota confiança perquè conec alguns dels seus membres. Solidaritat pot ser gran però, ara per ara, no és res. Sumem sí, però per què? Alhora de dir “Vosaltres què penseu per la ciutat?”, no hi havia res. A nivell local no tenen un programa definit i a nivell de país... gairebé tampoc.

Solidaritat és un partit independentista però deu ser altres coses, també. Jo també ho sóc d’independentista però em presento per a governar una ciutat. Nosaltres sabem què farem en matèria d’infraestructura, de salut, d’educació...

 

"Alhora de dir “Vosaltres què heu pensat per la ciutat?”, no hi havia res" (Sobre SI)

Terrassa Decideix

- El passat 23 de Gener la plataforma Terrassa Decideix va fer una consulta popular a la ciutat sobre la Independència de Catalunya. Com en valores els resultats?

Espectaculars. Hi va participar un 11,4% del padró i la va fer una plataforma que no va tenir cap suport econòmic. L’Ajuntament hi va col·laborar amb els locals i les urnes però no va fer una campanya 100% activa. Van anar-hi a votar 22,000 persones que en unes municipals significaria l’alcaldia. El resultat qui el vulgui menystenir, s’equivoca. 

L’Isaac Albert valora els resultats del Terrassa Decideix com a espectaculars

Les noves tecnologies en la política

- Quina utilitat troba un polític a les noves tecnologies i a les xarxes socials?

No sóc una persona excessivament formada en noves tecnologies però les intento utilitzar molt. Arribar a la gent és la nostra obligació i per molt carrer que trepitgi arribaré a més gent, i al moment, amb les xarxes socials. És l’eina més democràtica que existeix. Jo, candidat d’un partit petit a la ciutat, tinc la mateixa capacitat d’arribar al mateix número de persones que el candidat més important de la ciutat, per tant, ens iguala. S’han de saber utilitzar, els paràmetres són diferents i has d’estar preparat a rebre crítiques directes, cosa que els polítics hi estem molt poc acostumats. M’he fet jurar a mi mateix intentar no suprimir cap comentari, en el meu Facebook ni en el meu bloc.

   
Entrevista realitzada conjuntament amb Laura Escamilla i Oriol Figuera

Kafka a la platja - L' elegancia del no res

Qui s’hagi endinsat en l’obra del japonès Haruki Murakami (1949) ja sap més o menys què s’hi pot trobar, una vegada oberta la primera pàgina (sempre lleugera) de les seves novel·les.  Solitud, amors atípics i inconnexes, viatges a l’ estil road-movie... Si bé el moll de l’ òs de les seves novel·les, dels seus capítols, paràgrafs i frases són típicament japonesos, la seva obra conté prou elements per a seduir un bon gruix  de lectors occidentals. I és que la solitud i l’amor es viuen de forma semblant tant a Tòquio com a Barcelona. De road-movies també se’n veuen a tot arreu. Però la universalitat dels seus temes no és el seu únic secret per a conquerir públic més enllà de la seva illa. Les referències a la cultura popular i unes escenes de sexe mai típiques ajuden a que molts europeus s’ apuntin a la trempera emocional i física que produeixen les seves novel·les.

Kafka a la platja, pàgina a pàgina, es revela com una imaginativa història sobre el potencial creador dels records i l' acceptació del propi destí. Kafka Tamura, un nen de quinze anys s’escapa de casa acompanyat per  un oportú amic imaginari i empren un viatge tan obert de possibilitats com ho pot ser la vida mateixa. Al final s’establirà en una modesta biblioteca on coneixerà a un simpàtic/a hermafrodita i a la madura propietària de l’edifici, qui va perdre l’amor de la seva vida als 20 anys i ha estat vivint en una mena de letargia. L’ autor crea un estrany joc d’identitats superposades entre el Kafka protagonista i l’ antic amant de la dona, amb qui comparteix nom. Pel que fa a la bibliotecària, els seus records reviuen amb més intensitat que mai amb la presència d’ algú que li recorda tant al seu malaguanyat amant. A la vegada, se’ns explica la història del senzill Nakano, un personatge que ell mateix es defineix com “una mica totxo”, la discapacitat del qual prové d’ un antic accident on va perdre capacitat intel·lectual i va guanyar l’ habilitat de parlar amb els gats. Deu ni do amb el canvi. Les dues històries s’ expliquen paral·lelament i els esdeveniments de cadascuna tindran repercussions en l’altra.

Ens trobem, doncs amb una novel·la força llarga i una trama a estones immòbil que no acaba de justificar el seu nombre de pàgines. Per acabar-ho d’adobar, el desmesurat surrealisme amb què l’ autor pretén estranyar el lector, acaba ofuscant el potencial commovedor de la història. Murakami la planteja com una lisèrgica revisió del mite d’Edip (El Kafka el pateix a mode de profecia),  amb cert aire de tragèdia grega,  que abandona les capacitats morboses del tabú enfront aquest surrealisme desorbitat que despista enlloc d’adornar una història que llegia amb certa indiferència.

Només en moments concrets d’una narració bastant planera Murakami aprofita per desplegar el seu arsenal poètic, atorgant autèntica força a la novel·la. Així, les estades del protagonista a la cabanya de l’Oshima i alguna de les trobades amb la fantasmagòrica senyora Saeki, son els punts àlgids del llibre en què el japonès commou amb una prosa elegant, com a les seves millors obres. La resta, malauradament, s’ho endú la marea de l’oblit.

Mirada a Egipto

Yo ya estaba al tanto de la caldeada situación en Egipto y había seguido las primeras manifestaciones en la prensa. Pero el Viernes 28, me llegó un Tweet que mencionaba la cobertura de Al Jazeera sobre las protestas de Egipto y recordé que en unas conferencias en la Universidad se había hablado sobre este canal y su cobertura de otro hecho trascendente, Tunísia y su “revuelta express” (ahora podemos decirlo). Así que lo busqué en el satélite (ni lo tenía sintonizado) y dispuse todos los elementos en posición, ordenador, satélite y algún snack (sí, presencié un momento histórico como si de una película se tratase, comiendo snacks).

Poco sospechaba yo que me embarcaba en un serial que venía de lejos y que, a día de hoy, aún no está cerrado. Además coincidía en época de exámenes y pensé en lo conectado que está todo hoy en día, si lo que pase a Egipto puede afectar a mis resultados académicos. Pero las revoluciones no atienden a fechas de exámenes y menos las del mundo árabe que han cogido a todo el mundo por sorpresa.

Un poco de backstory.

Primero de todo hay que decir que el Egipto de Mubarak (el de antes de las protestas) ocupaba la posición 138 en el índice de calidad de democracia que realiza periódicamente The Economist.

No hay duda, por proximidad temporal, que el efecto contagio de la revuelta de Tunecina azuzó los Egipcios a tener una propia. Además, parece ser que no hay revuelta sin una clase media que le de el visto bueno e incluso la organice. En ambos casos, un hecho de corte humano actúa como detonante y despierta todas las simpatías y empatías de estas clases: El suicidio a lo bonzo de Mohammed Bouazizi, en el caso de Túnez, y la muerte en manos de la policía egipcia de Khaled Said (quién poseía un video de dos policías traficando con drogas). Ambos hechos convencieron a las clases medias bienestantes que aquello también les podía suceder a ellos. “Todos somos Khaled Said”, reza uno de los grupos en Facebook por el cuál se difundía la información que avivaba la ira de los futuros rebeldes. La muerte de éste joven fue el gatillo que escupió la bala hacia el poder de Mubarak. Sin embargo, los verdaderos motivos por los que se manifestaban los egipcios llevaban años gestándose y sólo se puede culpar al régimen autocrático del país.

Las primeras protestas acaecieron el 25 de Enero en el que se bautizó como “Dia de la Ira”. La gente salió a millares, pero no había prevista ninguna acción más que ésta. El ímpetu del pueblo egipcio fue el responsable del resto, y así lo expresó después uno de los organizadores de la protesta, Ahmed Salah: “Los activistas solo fuimos la chispa, el pueblo puso la gasolina para encender este gran fuego”.

Por la tele

Así, los días 26 y 27 la gasolina fluyó a borbotones y el fuego avivó. De nuevo, una concentración  masiva y organizada fue prevista el dia 28 de Enero, el cuál se bautizó como “Viernes de la Ira”.  Ahí es dónde sintonicé yo.

El dia 26 de Enero tuvo Egipto tuvo su momento “Tiananmen”

El objetivo de los manifestantes en una revuelta puede parecer un tanto fútil: Su misión consiste en estar ahí y gritar clamorosas consignas contra el régimen de Mubarak. La misión de la policía represora, en cambio, es mucho más activa. Durante aquél dia 28, los botes de gas lacrimógeno volaron decididos hacia los manifestantes. El sofocante sol del desierto y el vapor ascendente de los gases configuraban un dantesco cuadro infernal. Los egipcios descendían al infierno por pecados tales como la libertad de expresión y el deseo de una vida mejor.

Hacia las 12 de la noche ya no quedaba ni un policía en la calle y Mubarak anunció un cambio de gobierno. Parecía más bien un intento de mitigar las protestas cómo ya hizo su homólogo tunecino, que un anuncio serio y definitivo. 

Ingenuamente yo esperaba la caída de Mubarak aquel mismo día, tomando cómo precedente los hechos de Túnez. Las revueltas de éste país enseñaron al mundo que un régimen puede ser derrocado en apenas uno días de protestas y en apenas unas horas de concentración multitudinaria y éste es un gran poder. Si ya lo dicen que hoy en día todo va más deprisa, incluso las revoluciones. Pero Egipto no es Túnez y Mubarak no es Ben Alí.

Muchos egipcios vieron en el anuncio del terco Mubarak la lengua de una serpiente que ya les ha engañado muchas veces. Los días siguientes las demandas del pueblo de Egipto no cesaron con protestas que llegaron al millón y medio según The Guardian , el dia 1 de Febrero. Aquel mismo dia Mubarak anunció que él mismo no se presentaría más como candidato a las elecciones de Setiembre.

Los Pro-Mubarak

Durante las protestas varios grupos confluían en un tropel multicolor. La policía tenía la misión de obligar a los manifestantes a la desbandada, pero desaparecieron rápido del cuadro. El ejército paseaba sus tropas y sus tanques como si sacaran pecho o participasen en un inoportuno desfile militar.  Su posición era misteriosa, aunque había indicios de complicidad con los manifestantes.

El dia 2 de Febrero otro grupo irrumpió en el panorama, los partidarios del régimen, los Pro-Mubarak. Nadie sabía muy bien de dónde venían ni porqué aparecían en este momento, pero utilizaban abiertamente una violencia disruptiva en contra de los manifestantes

Los caballos y los camellos se ponen de parte de Mubarak

Hubo informes de uso de armas de fuego según Al Jazeera. La dinámica de los días violentos era muy parecida. Por las mañanas había timoratos enfrentamientos entre los dos grupos con palos, cuchillos y piedras que se alargaban hasta que ambos grupos desafiaban el toque de queda. Entonces, el sol traidor se escondía detrás de los edificios y abandonaba a los manifestantes a su suerte. Reinaba la oscuridad, por regocijo de aquellos que intentan esconder sus actos con la noche. En estas circumstancias se cometían los peores actos: Balas anónimas para ciudadanos anónimos. Muchas luces fugaces guarnecían los cielos, sólo que esta vez no eran estrellas que guiaran el camino, sino Cocktails Molotov arrojados des de los edificios que creaban caos y confusión. 

Al Jazeera informó que muchos de los feroces Pro-Mubarak tenían identificaciones de policía, una nueva muestra de la doble cara inherente a la dictadura, la sonrisa hacia el exterior y la represión entre bastidores. A la luz de todo esto, el ejército se vio forzado a abandonar su sibilina posición. Protegió a los manifestantes con tanques, aunque sólo en algunos momentos de tensión. Los militares parecían seguir en status quo como si  fueran los árbitros de una partida de ajedrez.

El 4 de Febrero, los manifestantes se reunieron una vez más en el llamado “Dia de la despedida” una vorágine iracunda final que pretendía ser el remate del pueblo a  Mubarak. Esa misma mañana el deslegitimado presidente anunciaba que estaba harto del servicio público (si, parece ser que recortar libertades cansa) pero que si se iba ahora reinaría el caos.

El Enfriamiento

Después de ese día parece que el pueblo Egipto ha recaído en el ensimismamiento y menos egipcios resisten a modo de bastión en la famosa Plaza Tahrir, corazón de Egipto, que durante unos días perteneció por completo a su pueblo. El mundo ya no fija su mirada a Egipto, yo ya no fijo mi mirada  a Egipto y los hashtags #egypt y #Mubarak ya no son Trending Topic en Twitter. Eso sí, esperamos el goteo informativo habitual para saber si las promesas se cumplen y estamos atentos a cualquier noticia de malestar en los países árabes vecinos.

Edito: Leo en el País que para mañana se ha convocado otra manifestación multitudinaria. Parece que los Egipcios no se rinden.

EEUU

EEUU cuya diplomacia parece llevar la voz cantante, mira cualquier cambio global con recelo. Da la sensación que tanto la cruzada de Wikileaks como las revueltas árabes han sido como una bomba al castillo de naipes que es ahora la política exterior americana.

La titubeante respuesta inicial del gobierno estadunidense evidencia la encrucijada en que se encuentra. Por un lado, sus glorificados documentos fundacionales (véase Declaración de Independencia, Constitución) no pueden parecer papel mojado, apoyando públicamente un dictador. Por otro lado, en el mundo real, los valores son esclavos del pragmatismo y Mubarak asegura la secularidad del país, mantiene la Paz con Israel y permite la libre (y liberal) circulación de petróleo por el canal de Suez.

El filósofo esloveno Slavoj Zizek habla de la hipocresía de las democracias occidentales

Conclusiones generales y generacionales

La continuidad de Mubarak convierte el caso egipcio en una revolución a medias.  Personalmente, siento como si el pueblo de Egipto hubiera serrado la pata del trono del encastillado Mubarak y éste se hubiera tambaleado peligrosamente pero recuperado el equilibrio hacia el final.

Aún así tan el caso egipcio como el tunecino representan un paso agigantado hacia la libertad en los países árabes y refuta las teorías neoconservadoras que dicen que la libertad en oriente medio debe ser impuesta. Es como si de pronto hubieran dado un paso de unos 30 años en materia de libertades.

A menudo olvidamos aquí en Occidente que detrás de cada derecho que poseemos o detrás del cuál no escudamos existe una revolución parecida a la de Egipto y sangre, mucha sangre. La lucha presente del pueblo Egipcio es nuestra lucha pasada. España mismo ejemplifica que no hay que remontarse muy lejos en la historia para establecer algún paralelismo con Occidente.

Finalmente, las conclusiones generacionales. No recuerdo haber presenciado unas revueltas de tal calibre que significaran un desbarajuste continental y global. La caída del muro de Berlín – a las revueltas egipcias se les ha llamado la caída del muro de oriente - me cogió demasiado joven.

Hemos vivido guerras de carácter étnico (Balcanes) y otras gestadas en despachos y prácticamente ejecutadas en un ordenador des de la retaguardia (Iraq). Pero, para mi generación las palabras revuelta y revolución son hechos consabidos del pasado cuyo eco resuena engrandecido y que provoca un cosquilleo ensoñador que no sabemos muy bien hacia dónde dirigir. En respuesta, nos compramos chapas del Che, pero no sabemos qué significan. Ahora ya sí.   

Streaming de Al Jazeera 

En Twitter he seguido: 

@tarekshalaby (Tarek Shalaby es un activista de El Cairo ejemplo de la clase media qualificada)

@shadihamid (Analista político de Oriente Medio)

@SultanAlQassemi (Columnista de The National) 

Todo lo que no sale en la tele de Joan Roura (enviado especial de TV3)

Y un par de imágenes para el recuerdo: 

Los cristianos protegen a los musulmanes mientras los últimos rezan

 Muralla humana enfrente del Museo del Cairo. Los egipcios protegen su historia milenaria

Bilingüisme

La Quimeta era una noia amb arrels que es remuntaven fins la burgesia catalana més catalana que habitava la Barcelona de principis de segle. Havia estat educada en el catalanisme més català i des que tenia memòria havia estimat la seva terra, les seves costums, el seu menjar. Però per damunt de tot, estimava la seva llengua. Tant, que en complir 18 anys - en un d’ aquells rampells etílics que tots tenim de tant en tant -  aixecà la copa de cava i es jurà a ella mateixa que mai més parlaria el castellà. “Ni un sol mot”, va dir tot brandint la copa, davant l’ estupefacció dels presents.

L’endemà el matí, tot i tenir una espessa boira en la memòria, no se n’havia oblidat pas del brindis que havia fet. Es va posar davant del mirall i va convertir aquest rampell en jurament. “A dios pongo por testigo... Ai, no. Això ja no ho puc dir...”

La Quimeta el coneixia perfectament, el castellà. Fins i tot treia bones notes. Però ara que havia acabat l’escola pensava que podria desempallegar-se’n. Ben mirat, molts països se’n surten prou bé, amb una sola llengua.

Un dia, la Quimeta es va llevar amb el peu esquerre. La dutxa era freda, la màquina cafetera no funcionava i els trens anaven tard. Per acabar-ho d’adobar, la van atropellar. Res greu, una cama trencada, guix, 7 mesos de repòs, tot això. El cas és que l’accident va tenir lloc en un pas de vianants, així doncs, la accidentada va posar una demanda al conductor. Un seguit de mesos més tard va tenir la primera compareixença davant el jutge per mirar d’arribar a un acord. El seu advocat, un mosso molt competent preocupat per la seva carrera, li va recomanar que parlés en castellà. “Si anem a judici en català, farem anar de corcoll al personal, no ens interessa. A més el jutge que ens ha tocat acaba d’arribar de Madrid”, va dir el lletrat. Però la Quimeta que és del morro fort, no hi va accedir, per la qual cosa es va haver de buscar un traductor. Amb aquestes, s’hi van estar 4 hores, al judici, perquè les coses es deien dues vegades. Al final, el jutge mirava a la Quimeta com si fos ella l’acusada i hagués comès un crim terrible. Del judici en va obtenir una compensació econòmica, però el lletrat li va dir que podia haver anat millor. A ella, l’experiència només li va servir per a reafirmar-se en la seva creuada i va sortir de la sala tan ufana i tan superba.

Encara era a les escales del jutjat, un espai on s’hi configuren grans amistats, que algú la va agafar pel darrere. Era el conductor del vehicle que l’havia atropellat. Amb la mirada fugissera i clarament cohibit va demanar-li perdó. Ho sento molt, jo no volia, aquelles coses que sempre es diuen massa tard. Tot i que ja s’havia deixat una dinerada en el judici, va insistir en convidar la Quimeta a dinar. En el restaurant, la Quimeta el va deixar de veure com un conductor temerari i va convertir-se en un mosso prou ben plantat i va passar a dir-se Oriol i a més era enginyer. Amb aquestes, que es van enamorar. Un dinar casolà i un passeig per Barcelona. Hi ha gent que només necessita això.

Ara, si em permeteu, farem uns salts temporals. La Quimeta i l’Oriol que se li agenolla davant. La Quimeta i l’Oriol el dia del casament. La Quimeta i l’Oriol davant el predictor.

Amb el temps, les ànsies de terrorisme lingüístic de la Quimeta no van fer més que augmentar i com que vivia en el seu món va considerar que no es necessitava saber el castellà, i que, per tant, faria tot el possible perquè el seu fill no l’aprengués. Filla, perquè al final va resultar ser una nena i li va posar Cèlia.

Els primers anys van ser fàcils. No la va portar a la guarderia i dins de casa la televisió només es veia en català. Però ja se sap que els nens aprenen ràpid i de seguida trastegen. Amb l’ ajuda del seu marit enginyer, van modificar el comandament a distància de la televisió perquè tots aquells botons assignats a canals espanyols emetessin una bona enrampada al pitjar-los. Es deixaven un dineral en piles, però la Cèlia ho va aprendre ràpid. TV3, 8TV, BTV i poca cosa més.

Tota la vida de la Cèlia era programada en base als dictàmens lingüístics de la Quimeta. Quan anaven a comprar al supermercat, la Quimeta es posava a la cua de la caixera que parlava català, encara que hagués d’ esperar més. Com una mena de joc, la Cèlia solia obrir la correspondència amb els dits; això si, prèviament censurada en base als cànons lingüístics de la mare. Si anaven a un restaurant, exigien un canvi de cambrer si aquest no els servia en català; en cas que no n’ hi hagués cap, simplement marxaven. 

La cosa es va complicar quan la Cèlia va començar a anar a l’escola. La classe de castellà era obligatòria i la Quimeta va haver d’enginyar-se-les de tota mena per evitar que la Cèlia hi assistís. Un dia que si té visita al dentista l’altre que si ha sorgit una emergència. Al final, el professor de castellà va citar la Quimeta i va mostrar la preocupació per la assistència a classe de la Cèlia. La mare en va fer cas omís i va atribuir les faltes a classe de la seva filla a l’ atzar.

Totes aquestes desventures ocasionaven un caos familiar difícil de conciliar. Esbroncades amb els professors, viatges amunt i avall, el seu dia a dia es veia trasbalsat per l’ acte de resistència lingüística de la Quimeta. Així, quan més gaudia del temps de qualitat amb la seva filla, era el cap de setmana. Era el seu oasi enmig d’ una setmana de cabòries. Així, la Cèlia i la seva mare aprofitaven per a dedicar-se a tota mena d’ aficions. La seva preferida era fer pastissos. Un bon dia, després d’ una setmana particularment difícil de discussions amb el director de l’ escola, la Quimeta i la Cèlia eren a la cuina preparant un pastís de xocolata. La menuda partia la tableta de xocolata mentre la seva mare mirava de dominar una immensa argamassa de farina, blat, mantega i tot allò que et recomana el metge. Era evident que hi havia molta massa i la Quimeta intentava donar-li forma sense èxit.

“Carai, això no hi ha qui ho domini! Crec que és millor dividir-ho i fer-ne dos pastissos”, va dir la Quimeta

“Ja saps que diuen mare. ‘Quién mucho abarca, poco aprieta’”, va respondre la Cèlia.

Aleshores la Quimeta va entendre que havia fracassat i que la seva era una tasca impossible. 

Aquest avió ja s' ha enlairat

Controladors aeris. De ben segur aquestes dues paraules et sonen ben diferent ara que si les haguessis llegit fa uns dies. Aquells personatges amb qui pensaves només just quan s’ enlairava l’ avió. Confiaves que haguessin dormit bé i s’ haguessin pres una bona tassa de cafè. Confiaves també en que fossin bons professionals, és clar. Però que en penses d’ ells ara?  

També són aquell col·lectiu de treballadors que durant l’ estiu passat ja van amenaçar amb seriositat a través dels seu sindicat (USCA) que farien vaga a l’ Agost. Al final, ho van deixar córrer i molts ciutadans, afamats de vacances, van respirar alleujats. En aquell cas els controladors es queixaven dels marejadors torns que obligaven a molts treballadors a la baixa, mentre que la companyia AENA sostenia que aquestes baixes representaven una mena de vaga encoberta.

 Tot i així, era el primera prova tangible del malestar d’ aquest col·lectiu de treballadors. Un gest que, pel que sembla, va resultar massa fugisser. De nou, han passat a l’ acció. Finalment han tirat la casa (o l’ avió) per la finestra i el primer dia del Pont de Desembre no han anat a treballar. 

En aquesta nova i desafortunada acció dels controladors, Alfredo Pérez Rubalcaba - qui últimament monopolitza la imatge del govern Zapatero – no va tenir cap mena de mirament en demanar caps. I al final va declarar l’ estat d’ alarma. Per primer cop en democràcia. De pel·lícula.  

 S’ ha fet palès que aquesta vaga a cop d' absència ha tingut conseqüències nefastes pels controladors. Conseqüències que al embarcar-se en aquesta aventura, potser no van considerar. . La opinió pública s’ ha bolcat completament en contra d’ ells i s’ ha apuntat ràpidament al linxament feroç del govern. Tal faràs, tal trobaràs. Però  aquí ens hi hem d' aturar un moment. Perquè, on queda l’ anterior negociació (la de l’ estiu) dins la memòria col·lectiva? Tenint en compte que AENA està en procés de privatització i que encara és gestionada pel govern, perquè no es va resoldre la situació arrel de l’ anterior amenaça de vaga i posterior negociació?

Crec que hauríem de demanar més responsabilitat al Govern de Zapatero en la que és una de les seves pitjors actuacions, no resoldre el conflicte amb aquest col·lectiu. Clar i català.

Aconseguiran els controladors netejar la seva reputació? O potser aquest avió ja s' ha enlairat? 

Evidentment el gest dels controladors és condemnable, han anat massa enllà, però tampoc seria just treure conclusions sense abans conèixer les seves demandes i la seva situació.

Recomano una parell de blogs on es pot trobar la informació:

http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com/2010/12/ver-si-nos-entendemos.html

http://bloguionistas.wordpress.com/2010/12/04/no-controles