“Revolució? Qui ha parlat de Revolució?”
Sembla que li dolgui, Senyor Monzó, que la paraula revolució torni a estar a l’ordre del dia. Sí, jo també creia que aquest mot formava part del passat; al llarg del temps sempre ha sonat grandiloqüent i llunyà. La meva generació sovint llueix insígnies del Che en la seva indumentària, però no crec que es paressin a pensar massa en el seu significat. Revolució és, per definició, alguna cosa que ja ha passat. Al fenomen de les acampades no el podem anomenar de Revolució. “Spanish Revolution” ha sorgit a través d’un hashtag del Twitter una xarxa social que em consta que Vostè utilitza i, convindrà amb mi, que no es caracteritza per la seva moderació aristotèlica; sinó tot el contrari, per la seva exageració i manca de discurs elaborat. Vostè utilitza aquest terme per a fer una mena de paròdia del fenomen campista, que en té d’altres de noms; aquests sí, fruit de la reflexió.
Em preocupa, no cal dir, la visió estereotipada i caricaturesca que fa de la joventut campista: “enrotllats que van al restaurant a menjar noodles”, “supercosmopolites” que “han vist moltes pel·lícules”. On Vostè hi veu una paròdia grotesca, jo hi veig amb un doble compromís: el d’aixecar el país mitjançant el treball (les assemblees són a les 20:00 per això, i no perquè s’emportin els noodles de càmping) i el de voler promoure un canvi cap a millor després de la letargia post-crisi que sofreix el país. Bé, cal matisar que també hi són els improductius forçats – altrament anomenats aturats – que hi poden dedicar cos i ànima, ja que poc més poden fer amb la dualitat del seu ser. Perquè en la magnitud de la tragèdia podem posar-nos-hi d’acord, no? O és que vostè no la pateix, la crisi?
De ben segur li costa sang suor i llàgrimes escriure les seves novel·les, per això assumeixo que reconeix i valora la cultura de l’esforç i la paciència. En canvi, espera que un moviment obert i assembleari d’escasses setmanes de vida i que es troba a les beceroles, produeix-hi resultats. “Però quin pa proposen?”, diu Vostè. Si, és cert que vivim en una societat frenètica, però processos com aquests feia temps que no passaven, i el moviment va trobant el seu propi ritme. Com hagués aconseguit la Independència Ghandi segons Vostè? Manifestació a les 9:00, vaga de fam a les 15:00, i a les 20:00, un banquet de la victòria que l’Imperi ja ha fet aigües. Revolta express. El què se’n diu un dia ben aprofitat.
No sé si ho va tenir difícil a la vida, però malparlar dels campistes amb el sarcàstic “Mamà, em dones diners per a l’acampada?” fa palès la seva opinió sobre la joventut mobilitzada, a la que creu indigne del canvi a millor que es mereix. Sí, entre d’altres coses, lluiten contra la poltrona, que costa molt de deixar. Oi, Senyor Monzó?
