Favoritos a Entrelectores

jueves, 18 de septiembre de 2014

L'endorsement, una vella tradició britànica

Les portades dels diaris d’avui sobre el referèndum a Escòcia evidencien que alguns diaris manifesten el vot pel sí o pel no sense embuts. Els que ho fan son els anomenats tabloids (The Sun, Daily Mirror, Daily Star... ) i no els broadsheet * (The Guardian, The Telegraph, The Times, The Independent...) que busquen portades més neutres, centrant-se en la transcendència històrica d’aquest 18 de setembre pel seu país.  

Via @suttonnick

La manifesta voluntat d’influir i prendre partit quan es treuen les urnes no és tabú al Regne Unit. Ho anomenen endorsement (recolzament) i és una pràctica tan arrelada que podríem dir que és una altra noble tradició britànica.

Elecció a elecció, un diari pot canviar d’endorsement a capritx dels seus editors. Anem a veure alguns exemples d’aquesta pràctica i com ha influït en altres eleccions.

El 18 de març de 1997, poc abans de les eleccions generals al Regne Unit, el tabloide The Sun treia aquesta portada.

The Sun recolza a Blair

Aquest cop el mateix dia de les eleccions, el 6 de Maig de 2010, van decidir-se pel partit contrari utilitzant l’estil de Shepard Fairey, el famós dissenyador del pòster d’Obama.

La nostra única esperança / En Cameron confiem

Tony Blair és del Partit Laborista i David Cameron del Conservador. Van recolzar candidats tan diferents de partits tan diferents. Uns mesos abans de recolzar públicament a Cameron ja carregaven contra els seus rivals laboristes:

Després de 12 anys al poder,
aquest govern ha perdut el seu camí.
També ha perdut el recolzament de The Sun
The Sun es va permetre el luxe de canviar el seu recolzament segons li convenia i així mirar d’influenciar els seus electors en eleccions diferents (A l’elecció de 2005 van continuar recolzant els laboristes). És el cas paradigmàtic perquè és el diari més llegit del país: arriba a uns 5 milions i mig de persones. 

Al Regne Unit, com correspon al seu model de mercat liberal, les empreses de comunicació són del tot privades (no reben subvencions dels governs) i, per tant, han de fiar tots els seus ingressos a reeixir en un mercat molt competitiu. Això vol dir que hi ha un sector de la població, habitualment part de la classe mitjana i la classe treballadora, que demana el tipus de periodisme que els tabloides ofereixen. Un buit en el mercat tan profitós s’acaba omplint. A diferencia d’un lector tipus de The Guardian, un que llegeix The Sun és molt infidel; no mira la premsa cada dia o no sempre opta per la mateixa marca. Però els lectors de tabloides es compten per milions.  A més, aquests diaris van a meitat de preu i solen ser els que pots trobar a lliure disposició en establiments com bars i perruqueries. Per això tot i imprimir-se’n uns 2 milions d’exemplars diaris arriben a 5,5 milions de persones. Les portades, aleshores, com més cridaneres, més valuoses.

L’expert en marketing William Flethcer escrivia a The Guardian el 1998: “Avui més que mai, els editors i els publicistes saben què és el que ven els seus diaris amb una gran precisió. I les dades diuen que són els escàndols, les desgràcies, i els desastres [...] Allò sòrdid, es ven” Quan no es posen en política les portades de The Sun són així:



En l’interior de les seves pàgines, The Sun no farà l’anàlisi més profund d’aquella nova política pública d’un determinat ministre, però això no vol dir que els governants no hagin de témer aquesta casta de diaris. Ho sap molt bé David Blunkett, Home Secretary (Ministre de l’Interior) de Tony Blair. Va tenir la mala sort d’enamorar-se de Kimberly Quinn, una publicista conservadora americana que reincidia en això de seduir homes amb poder. Quan ho van descobrir, els tabloides van esbombar les seves intimitats a tort i a dret. Una en especial va ser interpretada com a prevaricació Blunkett va intercedir per facilitar un visat perquè la mainadera filipina de Quinn és pogués quedar al Regne Unit i no va tenir més remei que dimitir. 


Per cert, el tabloide News of the World va poder oferir aquesta exclusiva perquè havia piratejat el telèfon de Blunkett. Recordeu el cas de les escoltes il·legals d'aquest mateix diari? Un altre símptoma de la pressió desaforada per buscar escàndols sota les pedres.

Però a banda del perill que suposa per la seva vida personal, els polítics tenen altres raons per témer aquests diaris. Disposar d’aquesta audiència massiva els fa molt influents; arriben a més gent que The Guardian o The Telegraph. En conseqüència, les portades dedicades a uns o altres polítics en dates assenyalades com pot ser el dia de les eleccions porta de corcoll a la resta de mitjans que donen volada a la seva influència. Es sol debatre si aquí hi ha un cas de l’ou i la gallina: els tabloides busquen influir en una determinada línia o simplement busquen tendències i les adopten amb els braços oberts per continuar sent hegemònics? Sigui el que sigui, acaben tenint molt de poder en la opinió pública. La culta i estirada classe política de Londres pot pensar en privat que aquests diaris van destinats a ximples incultes que gaudeixen llegint les seves xafarderies, però no els poden girar la cara. Sinó els tabloides carreguen l’artilleria pesada contra ells o s’exposen a no rebre mai un endorsement.  


Però realment influeixen tant? Ells, almenys, així ho creuen. A les eleccions generals del 1992, The Sun recolzava els conservadors així.

Si avui guanya Kinnock que l'última persona a sortir de Gran Bretanya tanqui el llum

Era una elecció molt disputada. Just després de l’era Thatcher es preveia que els laboristes, liderats per Neil Kinnock escombrarien els conservadors fora de Westminster. Finalment va guanyar John Major, l’hereu conservador de Thatcher. Es diu que la portada de dalt va influir molt perquè Major fos Prime Minister. Com a mínim ells mateixos s’ho creien, perquè l’endemà feien aquesta portada.

És The Sun que va guanyar-ho [l'elecció]
Amb una fatxenderia inèdita autodeterminaven artífexs de la victòria conservadora. Aquesta frase, “It’s the sun wot won it” forma part de la cultura política britànica d’avui en dia i s’utilitza per anomenar aquells fets que decanten eleccions.

El socialista Kinnock va culpar a The Sun de la seva derrota, però la resta de polítics es van donar per al·ludits. Una de les raons per les quals Tony Blair va aconseguir el preuat endorsement de The Sun només quatre anys després de recolzar els seus rivals fou que aquest va entendre la importància dels tabloides. No va menystenir-los ni combatre’ls, sinó que va col·laborar-hi mentre era candidat. Va triar aquest mateix diari per escriure-hi Why I love the pound un missatge reconfortant per aquells que creien que el seu europeisme el duria a adoptar l’Euro pel Regne Unit. Quan va ser escollit Prime Minister, va nomenar Secretari de Premsa a Alastair Cambell, un cronista polític dels tabloides. Això també ho va fer David Cameron, que va escollir Andy Coulson, que havia estat editor del News of the World i va acabar sent una víctima meritòria en el cas de les escoltes il·legals.

Avui dia la influència dels tabloides és indiscutida. Pel dia del referèndum d’Escòcia el The Sun Escocès ha optat per una portada neutral i encertada (deuen tenir lectors partidaris del Sí i el No i no volen enfadar a ningú) 

En canvi el The Sun anglès ha optat per una de les seves portades juganeres. 


"Mentre Escòcia decideix... MILLOR UNITS - Harry torna amb la seva ex-amant Cressida" La juguesca consisteix en que Better Together tot i aparentment referir-se a la notícia del Príncep Harry tornant amb la seva ex-amant, és també l'eslògan de la campanya pel No a la independència d'Escòcia.

No sé si les portades d’avui influiran o no, a la desesperada el vot en el referèndum i si demà algú dirà que ha estat ell “wot won it”. Em sembla que, després d’una campanya tant llarga, el mal ja està fet. Això sí, l’endorsement s’ha convertit ja en una vella tradició britànica. I ja sabem que als Britànics els encanta conservar les tradicions. 

 * Originalment, la distinció entre broadsheet i tabloid  es referia a la mida de la fulla del diari. Broadsheet era la més gran i tabloide la més petita. La diferència, però, també va traslladar-se al contingut. Per això al Regne Unit diaris com The Guardian o el Financial Times 
són molt més grans que el The Sun o el Daily Mirror.

No hay comentarios:

Publicar un comentario