Bilingüisme

La Quimeta era una noia amb arrels que es remuntaven fins la burgesia catalana més catalana que habitava la Barcelona de principis de segle. Havia estat educada en el catalanisme més català i des que tenia memòria havia estimat la seva terra, les seves costums, el seu menjar. Però per damunt de tot, estimava la seva llengua. Tant, que en complir 18 anys - en un d’ aquells rampells etílics que tots tenim de tant en tant -  aixecà la copa de cava i es jurà a ella mateixa que mai més parlaria el castellà. “Ni un sol mot”, va dir tot brandint la copa, davant l’ estupefacció dels presents.

L’endemà el matí, tot i tenir una espessa boira en la memòria, no se n’havia oblidat pas del brindis que havia fet. Es va posar davant del mirall i va convertir aquest rampell en jurament. “A dios pongo por testigo... Ai, no. Això ja no ho puc dir...”

La Quimeta el coneixia perfectament, el castellà. Fins i tot treia bones notes. Però ara que havia acabat l’escola pensava que podria desempallegar-se’n. Ben mirat, molts països se’n surten prou bé, amb una sola llengua.

Un dia, la Quimeta es va llevar amb el peu esquerre. La dutxa era freda, la màquina cafetera no funcionava i els trens anaven tard. Per acabar-ho d’adobar, la van atropellar. Res greu, una cama trencada, guix, 7 mesos de repòs, tot això. El cas és que l’accident va tenir lloc en un pas de vianants, així doncs, la accidentada va posar una demanda al conductor. Un seguit de mesos més tard va tenir la primera compareixença davant el jutge per mirar d’arribar a un acord. El seu advocat, un mosso molt competent preocupat per la seva carrera, li va recomanar que parlés en castellà. “Si anem a judici en català, farem anar de corcoll al personal, no ens interessa. A més el jutge que ens ha tocat acaba d’arribar de Madrid”, va dir el lletrat. Però la Quimeta que és del morro fort, no hi va accedir, per la qual cosa es va haver de buscar un traductor. Amb aquestes, s’hi van estar 4 hores, al judici, perquè les coses es deien dues vegades. Al final, el jutge mirava a la Quimeta com si fos ella l’acusada i hagués comès un crim terrible. Del judici en va obtenir una compensació econòmica, però el lletrat li va dir que podia haver anat millor. A ella, l’experiència només li va servir per a reafirmar-se en la seva creuada i va sortir de la sala tan ufana i tan superba.

Encara era a les escales del jutjat, un espai on s’hi configuren grans amistats, que algú la va agafar pel darrere. Era el conductor del vehicle que l’havia atropellat. Amb la mirada fugissera i clarament cohibit va demanar-li perdó. Ho sento molt, jo no volia, aquelles coses que sempre es diuen massa tard. Tot i que ja s’havia deixat una dinerada en el judici, va insistir en convidar la Quimeta a dinar. En el restaurant, la Quimeta el va deixar de veure com un conductor temerari i va convertir-se en un mosso prou ben plantat i va passar a dir-se Oriol i a més era enginyer. Amb aquestes, que es van enamorar. Un dinar casolà i un passeig per Barcelona. Hi ha gent que només necessita això.

Ara, si em permeteu, farem uns salts temporals. La Quimeta i l’Oriol que se li agenolla davant. La Quimeta i l’Oriol el dia del casament. La Quimeta i l’Oriol davant el predictor.

Amb el temps, les ànsies de terrorisme lingüístic de la Quimeta no van fer més que augmentar i com que vivia en el seu món va considerar que no es necessitava saber el castellà, i que, per tant, faria tot el possible perquè el seu fill no l’aprengués. Filla, perquè al final va resultar ser una nena i li va posar Cèlia.

Els primers anys van ser fàcils. No la va portar a la guarderia i dins de casa la televisió només es veia en català. Però ja se sap que els nens aprenen ràpid i de seguida trastegen. Amb l’ ajuda del seu marit enginyer, van modificar el comandament a distància de la televisió perquè tots aquells botons assignats a canals espanyols emetessin una bona enrampada al pitjar-los. Es deixaven un dineral en piles, però la Cèlia ho va aprendre ràpid. TV3, 8TV, BTV i poca cosa més.

Tota la vida de la Cèlia era programada en base als dictàmens lingüístics de la Quimeta. Quan anaven a comprar al supermercat, la Quimeta es posava a la cua de la caixera que parlava català, encara que hagués d’ esperar més. Com una mena de joc, la Cèlia solia obrir la correspondència amb els dits; això si, prèviament censurada en base als cànons lingüístics de la mare. Si anaven a un restaurant, exigien un canvi de cambrer si aquest no els servia en català; en cas que no n’ hi hagués cap, simplement marxaven. 

La cosa es va complicar quan la Cèlia va començar a anar a l’escola. La classe de castellà era obligatòria i la Quimeta va haver d’enginyar-se-les de tota mena per evitar que la Cèlia hi assistís. Un dia que si té visita al dentista l’altre que si ha sorgit una emergència. Al final, el professor de castellà va citar la Quimeta i va mostrar la preocupació per la assistència a classe de la Cèlia. La mare en va fer cas omís i va atribuir les faltes a classe de la seva filla a l’ atzar.

Totes aquestes desventures ocasionaven un caos familiar difícil de conciliar. Esbroncades amb els professors, viatges amunt i avall, el seu dia a dia es veia trasbalsat per l’ acte de resistència lingüística de la Quimeta. Així, quan més gaudia del temps de qualitat amb la seva filla, era el cap de setmana. Era el seu oasi enmig d’ una setmana de cabòries. Així, la Cèlia i la seva mare aprofitaven per a dedicar-se a tota mena d’ aficions. La seva preferida era fer pastissos. Un bon dia, després d’ una setmana particularment difícil de discussions amb el director de l’ escola, la Quimeta i la Cèlia eren a la cuina preparant un pastís de xocolata. La menuda partia la tableta de xocolata mentre la seva mare mirava de dominar una immensa argamassa de farina, blat, mantega i tot allò que et recomana el metge. Era evident que hi havia molta massa i la Quimeta intentava donar-li forma sense èxit.

“Carai, això no hi ha qui ho domini! Crec que és millor dividir-ho i fer-ne dos pastissos”, va dir la Quimeta

“Ja saps que diuen mare. ‘Quién mucho abarca, poco aprieta’”, va respondre la Cèlia.

Aleshores la Quimeta va entendre que havia fracassat i que la seva era una tasca impossible. 

Aquest avió ja s' ha enlairat

Controladors aeris. De ben segur aquestes dues paraules et sonen ben diferent ara que si les haguessis llegit fa uns dies. Aquells personatges amb qui pensaves només just quan s’ enlairava l’ avió. Confiaves que haguessin dormit bé i s’ haguessin pres una bona tassa de cafè. Confiaves també en que fossin bons professionals, és clar. Però que en penses d’ ells ara?  

També són aquell col·lectiu de treballadors que durant l’ estiu passat ja van amenaçar amb seriositat a través dels seu sindicat (USCA) que farien vaga a l’ Agost. Al final, ho van deixar córrer i molts ciutadans, afamats de vacances, van respirar alleujats. En aquell cas els controladors es queixaven dels marejadors torns que obligaven a molts treballadors a la baixa, mentre que la companyia AENA sostenia que aquestes baixes representaven una mena de vaga encoberta.

 Tot i així, era el primera prova tangible del malestar d’ aquest col·lectiu de treballadors. Un gest que, pel que sembla, va resultar massa fugisser. De nou, han passat a l’ acció. Finalment han tirat la casa (o l’ avió) per la finestra i el primer dia del Pont de Desembre no han anat a treballar. 

En aquesta nova i desafortunada acció dels controladors, Alfredo Pérez Rubalcaba - qui últimament monopolitza la imatge del govern Zapatero – no va tenir cap mena de mirament en demanar caps. I al final va declarar l’ estat d’ alarma. Per primer cop en democràcia. De pel·lícula.  

 S’ ha fet palès que aquesta vaga a cop d' absència ha tingut conseqüències nefastes pels controladors. Conseqüències que al embarcar-se en aquesta aventura, potser no van considerar. . La opinió pública s’ ha bolcat completament en contra d’ ells i s’ ha apuntat ràpidament al linxament feroç del govern. Tal faràs, tal trobaràs. Però  aquí ens hi hem d' aturar un moment. Perquè, on queda l’ anterior negociació (la de l’ estiu) dins la memòria col·lectiva? Tenint en compte que AENA està en procés de privatització i que encara és gestionada pel govern, perquè no es va resoldre la situació arrel de l’ anterior amenaça de vaga i posterior negociació?

Crec que hauríem de demanar més responsabilitat al Govern de Zapatero en la que és una de les seves pitjors actuacions, no resoldre el conflicte amb aquest col·lectiu. Clar i català.

Aconseguiran els controladors netejar la seva reputació? O potser aquest avió ja s' ha enlairat? 

Evidentment el gest dels controladors és condemnable, han anat massa enllà, però tampoc seria just treure conclusions sense abans conèixer les seves demandes i la seva situació.

Recomano una parell de blogs on es pot trobar la informació:

http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com/2010/12/ver-si-nos-entendemos.html

http://bloguionistas.wordpress.com/2010/12/04/no-controles

El seguiment del debat pel Twitter

Tots aquells interessats en política i que segueixin els ets i uts de la campanya electoral sabreu que ahir a la nit es va celebrar un debat amb els 6 presidenciables amb representació parlamentària. El debat en si no va ser pas gaire divertit, perquè negar-ho, encara que hi va haver algun moment de genocidi lingüístic com quan l’ actual President de la Generalitat parlava del “pol opost”. Cuní el va presentar i dirigir amb diligència però no va poder evitar algun moments de guirigall en els temes més calents com el lingüístic i el sobiranista.

Tot i així, jo m’ ho vaig passar molt bé, però tampoc és que estigués gaire pendent del debat. Era a twitter seguint el hastag #e10, on es concentraven totes les opinions sobre el debat (així es deia el programa, e10). En aquest hashtag o tema de twitter s’ hi concentraven les piulades tant d’ aquells que volien informar com els que volien ironitzar sobre el debat. El resultat: El Diumenge dia 21 de Novembre aquest hashtag va suposar un 0,14% dels tràfic mundial, esdevenint el tema més comentat a tot Espanya durant aquella franja horària.

No sé quines són les habilitats que ha de tenir un ésser humà per seguir tant el debat com els comentaris al twitter a la vegada, o inclús si aquestes habilitats estan a l’ abast d’algun ésser viu de l’ univers. Jo no sóc un d’ ells, així que es va fer el què es va poder. Conteu que per cada 15 segons apareixien uns 20 tweets nous. No ens enganyem, al #e10 s' hi comentaven tot tipus de banalitzacions i frivolitats, molt entretingudes, això si. En canvi, la informació només treia el cap de tant en tant.

Vivim en un país d’ opinadors compulsius i ara més que mai la tecnologia permet fer-ho en xarxa i en temps real. Un clar exemple de que, quan els catalans ens posem d’ acord i anem tots a una, tenim molt de ressò.

Ah i demà, cara a cara entre Mas i Montilla. Jo ja sé on seré.

Edito 23 de Novembre a les 16:30: Al final sembla ser que no hi haurà cara a cara :(

L' aplicació Porra 28N, prova sort amb les eleccions al parlament

Navegant per la bitàcora vaig trobar l' aplicació porra28N que permet fer una porra al més pur estil futbolístic però aquest cop centrat-se en política. Dones ja com a perduda la majoria absoluta de CIU? Creeus que es podrà reeditar el tripartit? Fes la teva jugada i intenta predir els resultats de les pròximes Eleccions al Parlament de Catalunya del proper 28 de Novembre. Recordeu! Són un total de 135 escons, no en poseu de més que no volem mantenir a més polítics!

Jo he fet la meva, molt conservadora, i amb criminals llambregades a les enquestes:

CIU: 61

PSC: 30

ERC: 13

PPC: 13

ICV: 12

C's: 4

Altres: 2

Ara, Ciudadano Kane

Varis professionals dels mitjans de comunicació s' han unit per anunciar la creació d' un nou diari, l' ARA. La primera edició arribarà als quioscos el proper 28 de Novembre tot coïncidint amb el dia de les Eleccions al Parlament. El mitjà, és clar, també comptarà amb edició online a través del web www.ara.cat, ja en funcionament.

El diari compta amb un espot publicitari que presenta els reputats professionals que en conformen la plantilla.



La direcció del diari presenta també un manifest a http://www.ara.cat/manifest/

No hi ha dubte que és un manifest esperançador, que augmenta les espectatives respecte la publicació, però no he podgut evitar, pèrfid de mi, en la famosa escena de la famosa pel·licula de Orson Welles, Ciudadano Kane on el magnat presenta una idealista declaració de principis que acaba guardant l' amic del protagonista. És aquest mateix amic qui posteriorment li torna el manifest, retraient-li la descomposició d' aquells ideals en la persona de Kane.



A partir del minut 5, l' amic de Kane li retorna la declaració de principis


No tinc cap prejudici respecte el Diari Ara sinó que desitjo al projecte tota la sort del món. Suposo que tots els manifestos acaben sent semblants. A nosaltres, el poble, ens correspon el paper de l' amic de Kane.

Ningún compañero puede ser reemplazado

Reseña de “Ninguna guerra se parece a otra” de Jon Sistiaga

Con “Ninguna guerra se parece a otra” Jon Sistiaga presenta un relato un tanto inusual dentro del género periodístico. La cobertura de la Guerra de Iraq de éste afamado periodista resultó en un infierno cuando, un día antes de la caída de la capital de Iraq, su cámara y amigo José Couso perdió la vida tras el injustificable disparo de un tanque norteamericano al Hotel Palestina, el hogar de la prensa internacional en Bagdad. Éste hecho confiere una dimensión mucho más personal e incluso sentimental del que habitualmente corresponde a un ensayo de este tipo. Sistiaga pretende mediante el libro una doble función: construir un documento informativo sobre el Régimen de Saddam y su posterior caída durante la polémica Guerra de Iraq y, a la vez, narrar la intensa relación de amistad con su compañero cámara, el vacío que dejó su muerte y la lenta burocracia internacional con la que Sistiaga libró su propia batalla institucional para evacuar el cadáver de su amigo. Éste formato permite al autor ser el protagonista de su “crónica” y darle el corte sentimental tan necesario teniendo en cuenta la tragedia que sufrió. También permite al autor transmitir toda aquella información que no pudo hacer llegar a los telespectadores españoles, ya fuera por la intransigente censura iraquí o las limitaciones de su formato de trabajo, la televisión.

Es en la parte central cuando el libro toma su cauce más periodístico. Sistiaga diseccionó el Régimen iraquí de Saddam Hussein en su estancia como corresponsal, pero sólo pudo publicar la información una vez finalizada la guerra. La férrea censura que instauró el Régimen del dictador es vista por el periodista como un insulto a la libertad de prensa, un consabido derecho des del punto de vista occidental. Es en estos casos cuando el profesional de la información tiene que echar mano de todos los recursos disponibles con el fin de sugerir, más que informar, y poder sortear a los censores del Régimen. Planos con doble intención o la transmisión de información prohibida en la pista de audio en español son algunas de las triquiñuelas, recogidas en el libro, que permitieron a los periodistas filtrar pequeñas cantidades de información verídica. Naturalmente, esta censura no se limitó a la prensa sino que la sufría ya de antemano la población iraquí. En su relato, Sistiaga describe el Régimen de Hussein como una inmensa maquinaria burocrática dispuesta a acallar cualquier protesta contra el dictador. Una red de chivatos y ministerios que infundían terror en la población equiparable al Régimen estalinista de paranoia y terror. El propio Saddam tiene un capítulo dedicado dónde se le perfila como a un ser narcisista, cuyo ego se podía cuantificar por la cantidad de inmensas estatuas de su propia figura repartidas por toda la geografía iraquí.

Si los casos de censura ya constituyen un insulto grave al periodista concienciado, los montajes de desinformación propios de la guerra lo llevan al límite. El autor recuerda los esfuerzos del Régimen en perpetrar tretas tan diversas como mostrar a la prensa un hospital de supuestos heridos, que en realidad eran militares interpretando; o plantar un obús en medio de un plaza civil, alegando lo descuidados que eran los norteamericanos al atacar aquella posición. El otro bando también produjo varias artimañas similares. Sistiaga recuerda aquí el sonado caso de falso endiosamiento de la soldado norteamericana Lynch.  Una vez más, la astucia del periodista debe desentrañar estas tretas, pues es su trabajo el de desconfiar de la información transmitida por partes interesadas en el conflicto.

Pero el título del libro “Ninguna guerra se parece a otra” denota cierta novedad en esta Guerra de Irak, diferente de cualquier otro conflicto anterior. La amplia cobertura informativa de los ataques e incluso la inmediatez del directo televisivo fue capaz de llevar la guerra al televisor de cualquier casa. Toda una generación que, entre videoclip y videoclip, fueron testigos del firme bombardeo a Bagdad; una lluvia de fuego y metralla que puso fin a todo un Régimen. El autor explica al lector hasta qué punto este hecho cambió las reglas del juego. El papel del reportero en una guerra se ha intensificado durante los últimos años hasta formar un bando por si sólo. Es el bando que en un entorno de desinformaciones interesadas, busca la verdad. El bando que da voz a las víctimas y que además ahora es capaz de retransmitir una guerra casi entera. Aunque ahora sea televisada, la guerra real no es bonita. Se cometen errores, como muy bien saben los altos cargos militares. Unos errores que, además, deberían acarrear consecuencias para sus ejecutores. La integridad del corresponsal de guerra está cada vez menos asegurada teniendo en cuenta esta nueva dimensión y la débil protección que los periodistas reciben a nivel internacional.  

Jon Sistiaga, con una larga trayectoria como corresponsal de guerra, ha vivido de primera mano éste cambio. Si bien el libro se centra específicamente en la invasión de Iraq,  el autor se da la libertad de ofrecer varios saltos en el tiempo, entre ellos el Conflicto Israel-Palestina y la Guerra de los Balcanes. Las comparaciones con la nueva situación ejemplifican esta nueva dimensión dentro de la profesión periodística. En el caso del asesinato de su compañero Couso por parte de un tanque estadounidense, el autor va un paso más allá. Sistiaga, deja entrever una posible relación entre éste nuevo y peligroso papel de los corresponsales de guerra con el ataque al Hotel Palestina, refugio de la prensa internacional durante la toma de Bagdad. Éste enfoque responsabilizaría directamente a los norteamericanos por el ataque a la prensa, quiénes supuestamente sabían el uso que se le daba al edificio. El mismo autor reconoce que jamás se sabrá la verdad y que la explicación anterior puede venir motivada por su implicación emocional en el caso.

Cabe mencionar, para finalizar, el uso que hace el autor de la presencia de José Couso. Aunque conocemos su muerte de antemano, su presencia nos acompaña durante todo el libro con divertidos comentarios y retazos de la relación de amistad con el autor. Una relación que va mucho más allá que el compañerismo profesional. Hacia el final, el relato de su muerte tiene el alcance demoledor en el lector que Sistiaga pretende conseguir. Estas particularidades hacen de “Ninguna guerra se parece a otra” una extraña mezcla de ensayo periodístico con un relato de corte personal.