La Quimeta era una noia amb arrels que es remuntaven fins la burgesia catalana més catalana que habitava la Barcelona de principis de segle. Havia estat educada en el catalanisme més català i des que tenia memòria havia estimat la seva terra, les seves costums, el seu menjar. Però per damunt de tot, estimava la seva llengua. Tant, que en complir 18 anys - en un d’ aquells rampells etílics que tots tenim de tant en tant - aixecà la copa de cava i es jurà a ella mateixa que mai més parlaria el castellà. “Ni un sol mot”, va dir tot brandint la copa, davant l’ estupefacció dels presents.
L’endemà el matí, tot i tenir una espessa boira en la memòria, no se n’havia oblidat pas del brindis que havia fet. Es va posar davant del mirall i va convertir aquest rampell en jurament. “A dios pongo por testigo... Ai, no. Això ja no ho puc dir...”
La Quimeta el coneixia perfectament, el castellà. Fins i tot treia bones notes. Però ara que havia acabat l’escola pensava que podria desempallegar-se’n. Ben mirat, molts països se’n surten prou bé, amb una sola llengua.
Un dia, la Quimeta es va llevar amb el peu esquerre. La dutxa era freda, la màquina cafetera no funcionava i els trens anaven tard. Per acabar-ho d’adobar, la van atropellar. Res greu, una cama trencada, guix, 7 mesos de repòs, tot això. El cas és que l’accident va tenir lloc en un pas de vianants, així doncs, la accidentada va posar una demanda al conductor. Un seguit de mesos més tard va tenir la primera compareixença davant el jutge per mirar d’arribar a un acord. El seu advocat, un mosso molt competent preocupat per la seva carrera, li va recomanar que parlés en castellà. “Si anem a judici en català, farem anar de corcoll al personal, no ens interessa. A més el jutge que ens ha tocat acaba d’arribar de Madrid”, va dir el lletrat. Però la Quimeta que és del morro fort, no hi va accedir, per la qual cosa es va haver de buscar un traductor. Amb aquestes, s’hi van estar 4 hores, al judici, perquè les coses es deien dues vegades. Al final, el jutge mirava a la Quimeta com si fos ella l’acusada i hagués comès un crim terrible. Del judici en va obtenir una compensació econòmica, però el lletrat li va dir que podia haver anat millor. A ella, l’experiència només li va servir per a reafirmar-se en la seva creuada i va sortir de la sala tan ufana i tan superba.
Encara era a les escales del jutjat, un espai on s’hi configuren grans amistats, que algú la va agafar pel darrere. Era el conductor del vehicle que l’havia atropellat. Amb la mirada fugissera i clarament cohibit va demanar-li perdó. Ho sento molt, jo no volia, aquelles coses que sempre es diuen massa tard. Tot i que ja s’havia deixat una dinerada en el judici, va insistir en convidar la Quimeta a dinar. En el restaurant, la Quimeta el va deixar de veure com un conductor temerari i va convertir-se en un mosso prou ben plantat i va passar a dir-se Oriol i a més era enginyer. Amb aquestes, que es van enamorar. Un dinar casolà i un passeig per Barcelona. Hi ha gent que només necessita això.
Ara, si em permeteu, farem uns salts temporals. La Quimeta i l’Oriol que se li agenolla davant. La Quimeta i l’Oriol el dia del casament. La Quimeta i l’Oriol davant el predictor.
Amb el temps, les ànsies de terrorisme lingüístic de la Quimeta no van fer més que augmentar i com que vivia en el seu món va considerar que no es necessitava saber el castellà, i que, per tant, faria tot el possible perquè el seu fill no l’aprengués. Filla, perquè al final va resultar ser una nena i li va posar Cèlia.
Els primers anys van ser fàcils. No la va portar a la guarderia i dins de casa la televisió només es veia en català. Però ja se sap que els nens aprenen ràpid i de seguida trastegen. Amb l’ ajuda del seu marit enginyer, van modificar el comandament a distància de la televisió perquè tots aquells botons assignats a canals espanyols emetessin una bona enrampada al pitjar-los. Es deixaven un dineral en piles, però la Cèlia ho va aprendre ràpid. TV3, 8TV, BTV i poca cosa més.
Tota la vida de la Cèlia era programada en base als dictàmens lingüístics de la Quimeta. Quan anaven a comprar al supermercat, la Quimeta es posava a la cua de la caixera que parlava català, encara que hagués d’ esperar més. Com una mena de joc, la Cèlia solia obrir la correspondència amb els dits; això si, prèviament censurada en base als cànons lingüístics de la mare. Si anaven a un restaurant, exigien un canvi de cambrer si aquest no els servia en català; en cas que no n’ hi hagués cap, simplement marxaven.
La cosa es va complicar quan la Cèlia va començar a anar a l’escola. La classe de castellà era obligatòria i la Quimeta va haver d’enginyar-se-les de tota mena per evitar que la Cèlia hi assistís. Un dia que si té visita al dentista l’altre que si ha sorgit una emergència. Al final, el professor de castellà va citar la Quimeta i va mostrar la preocupació per la assistència a classe de la Cèlia. La mare en va fer cas omís i va atribuir les faltes a classe de la seva filla a l’ atzar.
Totes aquestes desventures ocasionaven un caos familiar difícil de conciliar. Esbroncades amb els professors, viatges amunt i avall, el seu dia a dia es veia trasbalsat per l’ acte de resistència lingüística de la Quimeta. Així, quan més gaudia del temps de qualitat amb la seva filla, era el cap de setmana. Era el seu oasi enmig d’ una setmana de cabòries. Així, la Cèlia i la seva mare aprofitaven per a dedicar-se a tota mena d’ aficions. La seva preferida era fer pastissos. Un bon dia, després d’ una setmana particularment difícil de discussions amb el director de l’ escola, la Quimeta i la Cèlia eren a la cuina preparant un pastís de xocolata. La menuda partia la tableta de xocolata mentre la seva mare mirava de dominar una immensa argamassa de farina, blat, mantega i tot allò que et recomana el metge. Era evident que hi havia molta massa i la Quimeta intentava donar-li forma sense èxit.
“Carai, això no hi ha qui ho domini! Crec que és millor dividir-ho i fer-ne dos pastissos”, va dir la Quimeta
“Ja saps que diuen mare. ‘Quién mucho abarca, poco aprieta’”, va respondre la Cèlia.
Aleshores la Quimeta va entendre que havia fracassat i que la seva era una tasca impossible.
