La
Unió Europea em deu, almenys, una bona borratxera.
I
no aquella que s’ha esvaït, que va néixer amb promeses pau eterna i benestar
social perpetu, sinó el desgavell d’ara.
Una Unió que, com els universitaris que estudien la nit abans d’un
examen datat des de l’inici del semestre, contínuament posterga les solucions a
la seva crisi. Fins i tot anteposa mesures urgents de necessària aplicació
immediata als interessos electorals dels estats més fanfarrons, que es dediquen
a fer bulling als més dèbils imposant
austeritat a plantofades.
No
és difícil pensar que unes institucions incapaces d’imposar el seu criteri als
capritxos de l’Estat de torn, que ara té eleccions o, l’altre, que no li ve de gust
empassar-se un rescat, tot plegat acabi esdevenint una olla de grills. Que sí,
que a Europa ja no hi ha guerres, i tot això. Però pels que hem nascut després
de la caiguda del Mur, les guerres no són més que pel·lícules de Spielberg. No
demanaran ara que ens aixequem i aplaudim perquè en ple segle XXI ja no es
maten entre ells, premi Nobel o no.
Ara
la guerra és financera. I es veu que els que tenim més hores de sol al país deu
tenir algun efecte al nostre cap, ja que no som competitius i ens hem de posar
les piles. Com si aquí estiguéssim tot el dia a la platja torrant-nos al sol i
bevent daiquiris. També podrien
relaxar-se els dels països boirosos, que a l’estiu bé que ens visiten i
gaudeixen també del nostre clima.
Tanmateix
sembla que s’ha obert una escletxa insondable entre Nord i Sud i això no hi ha
qui ho salvi si no obliguen un espanyol a compartir fiscalitat amb un
finlandès. Doncs quins genis, no, els que ho van idear? Hom podria pensar que
la maquinària tecnocràtica que va posar en marxa un procés d’aquesta
transcendència s’hauria repassat un parell de vegades.
Tampoc
és que el projecte naixés d’una forma romàntica, com si ho van fer els Estats
Units. Repto a qualsevol a que agafi el Tractat de Masstrich i el compari amb
la Declaració d’Independència dels Estats Units; a veure amb quin s’adorm. O si
ens posem a comparar founding fathers,
ja em direu quin carisma té Jaques Delors comparat amb, per exemple, Thomas
Jefferson? Al cap i a la fi, aquesta Unió és una enginyeria econòmica ideada
per buròcrates i planificada en màquines Olivetti, el sentiment de la qual
havia de venir com una epifania amb el temps. En canvi, cada cop té més mala
premsa, això de ser europeu.
El
cas és que si havíem de ser-ho, d’europeus, ens havíem de moure i de barrejar-nos;
una mica com qui fa vinagreta i, amb aquest objectiu present es van crear
iniciatives com les beques Erasmus. Així almenys podíem reclamar-li a la Unió
Europea una bona borratxera en un país estranger. I compensava els excessos ja
mencionats i d’altres com els 23% d’atur juvenil que ens trobem dins les seves
fronteres.
Ara
fins i tot les beques Erasmus estan en perill. I a nosaltres que ens agrada
tant viatjar. Tot sigui per crear una consciència europea.
