Revisió desviada del mite del Pare Noel

Billy Wilder va dir “Si alguna cosa odio més que el fet que algú no em pregui seriosament és que em pregui massa seriosament”, així que, per favor, que ningú agafi aquesta entrada al peu de la lletra. No n'extraurà res de profit. Només tinc al voluntat de desemmascarar algunes de les connotacions polítiques subjacents a la figura del Pare Noel. Si de veritat els mites són expressions del subconscient col·lectiu, tal com afirmava Carl Gustav Jung, el del Pare Noel - tot i ser molt antic - pot relacionar-se amb molts dels moviments polítics actuals. Alguns diran que és casualitat, i tenen raó, però no em privaran pas del gust de relacionar-ho perquè sí. 

Pare Noel: Autòcrata socialista 

Alguna cosa fa olor de podrit a les terres del Pare Noel (suposadament algun lloc del Pol Nord). Un país regit per una parella (Senyor i Senyora Noel), dels quals al mascle se li atorga l’apel·latiu “Pare” s’allunya força de la sacralitat de les nostres institucions democràtiques i ens porta a repassar els passatges més infames de la història europea. Tocant més de peus a terra, ens indueix a pensar en notícies de rabiosa actualitat on hem recordat que a l’Estat socialista de Corea del Nord, el recentment finat Kim Jong-Il se l’anomenava “Estimat líder”. Els autòcrates són molt amics d’aquests apel·latius que pretesament infonen respecte a la seva població i sorna a aquells s’ho miren des de fora. 

 

I no es pot dir que a la societat d’aquesta teòric país polar hi imperi la llibertat. Suposadament el Pare Noel viu amb tot una colla de follets nadalencs l’única tasca dels quals és fabricar joguines. Però el més inquietant és com la mitologia nadalenca sol representar aquests follets. 

 

No us deixeu engayar per l'aparent normalitat. És una autocràcia.

Tots vesteixen igual i s’assemblen molt. L'uniforme obligatori nega la seva individualitat enfront els suposats beneficis de la col·lectivitat, representada també en el fet que tots els follets tinguin un aspecte semblant. Sense dubte, una prova més de les connotacions comunistes del mite del Pare Noel. Aquesta imposada classe única de follet nadalenc xoca frontalment contra les seves llibertats individuals dels mateixos. Si un follet decidís vestir-se diferent, actuar diferent o reclamar els seus drets universals de ben segur desapareixerien del mapa per dissidents. La coacció a través de la permanència al grup és una de les eines de manual de tot autòcrata digne de anomenar-se així. I el Pare Noel no és pas novell en aquest camp. 

Hi ha una última qüestió que m’aboca a pensar que la figura del Pare Noel està relacionada amb el comunisme: El nul respecte d’aquest per la propietat privada intrínsec en el fet que el simpàtic avi de barba blanca entri a les cases sense permís. I parlant de vells barbuts,deixaré que la següent imatge parli per sí sola.

El Pare Noel i el model Xinès

Hi ha certes semblances entre el país que gestiona el Pare Noel i els estats comunistes actuals com Cuba i Corea del Nord però no és en l’economia. El Pare Noel ha adoptat el model xinès: comunista de cara a la galeria i capitalista en l’economia. Més concretament, el Pare Noel ha implementat una economia de mercat basada en l’exportació. 

 

Els mètodes de producció de la seva fàbrica són, indubtablement, els mateixos que els de La Xina. Milers de treballadors als que se’ls nega la seva individualitat, els sous dels quals desconeixem totalment i que treballen en una producció preparada per la distribució en massa - tant en massa que és a nivell mundial –, tot per un cost del producte final que tendeix a zero. O és que els nens, teòrics receptors del regals, tenen gaire poder adquisitiu? Les veritables condicions dels treballadors del Pare Noel haurien d’explicar-se molt millor, ja que cap versió del mite en recull una descripció veraç.

 El Pare Noel reprimeix

 

Sistemes com els que s’han descrit es recolzen en tenebrosos instruments de repressió. Coneixem a través del mite del Pare Noel que aquest manté un bon tou de llistes (negres) amb detallades descripcions sobre els comportaments dels nens. Aquesta repressió té la finalitat d’ eradicar qualsevol tipus de dissidència dels nens cap a les pèssimes condicions de l’estat del Pare Noel, a més de desballestar l’esperit crític de les ments més vulnerables de la nostra societat.

Aquest objectiu tant maquiavèl·lic s’aconsegueix mitjançant la coacció del regal.

Ningú pot negar que aquesta intrusió a la vida privada de l’individu, afegit al judici d’uns actes segons normes gens clares – Què vol dir portar-se malament? – recorda les males praxis dels serveis d’intel·ligència més sibil·lins que han existit: la STASI i la KGB. 

Al seu despatx, el Pare Noel rep completíssims informes sobre els dissidents

El regal: una arma de doble llaç

El regal com a símbol del premi, del bon comportament. Però a l’obediència i al control els separen una línia molt fina. És ben sabut que els estats autoritaris solen premiar els acòlits més fervents amb posicions de responsabilitat al partit dominant. A un nen no el compres amb responsabilitat, sinó amb joguines. Així és com en el mite del Pare Noel, el regal esdevé una eina de control. Si et portes bé (si ets afí al règim), tindràs premi; en canvi si et rebel·les ens oblidarem de tu i et condemnarem a la marginalitat. Aquest simple instrument de coacció fa estralls a les ments de tots els nens coneixedors del mite de Pare Noel, un dels més populars de la nostra cultura. 

Sense afany de posar-me tradicionalista, hi ha valors que s'estan perdent. La Vella Europa torna a tolerar la tecnocràcia en detriment de la democràcia i mites com el del Pare Noel no ajuden a recuperar els valors pels que els nostres avantpassats van vessar sang. 

Un cop més, no em pregueu seriosament.  

 

Un nuevo tropiezo: De cómo las relaciones de los árabes y Estados Unidos se tensan de nuevo

En junio de 2009, el Presidente de EEUU, Barack Obama, visitó la Universidad de El Cairo donde dio uno de sus más famosos discursos con el fin de dirigir su voz a la totalidad del mundo musulmán. Cumplía, de ese modo, una de sus promesas electorales: romper con la política exterior de su predecesor y forjar nuevas relaciones con los países árabes.

El discurso se llama “A New Beginning” — Un Nuevo Comienzo — y por si alguien lo duda, fue épico y elocuente. Lejos de soltar una arenga cualquiera, Obama brindó a la audiencia una alegato a favor del entendimiento entre religiones y culturas centrado en el triunvirato Cristianismo, Islam y Judaísmo. Se ganó a la audiencia menos cínica con un hábil conglomerado de frases de los diferentes textos sagrados de cada religión y supo encontrar los puntos de encuentro entre dos culturas separadas por un continente y un océano. Estábamos ante las últimas ventiscas del menguante huracán Obama.

“Considero parte de mi responsabilidad luchar contra los estereotipos negativos del Islam allí donde surjan. […] Del mismo modo que los Musulmanes no encajan en un burdo estereotipo, American tampoco es el estereotipo de un imperio movido sólo por intereses." Barack Obama

Versión Interactiva del discurso VIDEO + TEXTO


Versión Youtube del video del discurso

Pero poco se imaginaba Obama que su buena voluntad de hacer tabla rasa toparía con el jarro de agua fría que nos lanzan a todos, de vez en cuando, los eventos insospechados.

El fraternal discurso fue pronunciado en un Egipto muy diferente al de hoy en día. La Primavera Árabe proporcionó “un nuevo comienzo” en la zona, sólo que quizás no fue el que Obama esperaba. Su Administración tubo la audacia de reaccionar con relativa rapidez y apostar a favor de los manifestantes — sobretodo en Túnez, Egipto y Libia, pero una respuesta más tibia en Siria y Yemen. El signo de los manifestantes también ayudó. Éstos pedían democracia, libertad de expresión, libertad religiosa, etc.; muy diferente de una revolución a la iraniana, en dónde la oposición al tirano se identificó con el islamismo teocrático que hoy rige el país y que causa no pocos quebraderos de cabeza a Estados Unidos.

La caída de Mubarak y el resto de dictadores del mundo árabe es consecuencia de una fallida política estadounidense en esta zona a lo largo del Siglo XX, la de mantener un dictador que ejerza una especie de cuello de botella de la voluntad real del pueblo de estos países — ya sea islamismo, terrorismo, antisemitismo… Algo similar ocurría en el Irán gobernado por el Sha - antes de la Revolución del 1979 — muy amigo de EEUU, como he citado arriba. Independientemente de los gobiernos que salgan de estas contemporáneas revoluciones (en Egipto, los Hermanos Musulmanes, partidarios de la sharía, son muy influyentes), las protestas sorprendieron al mundo por su calado democrático.

El caso paradigmático que ejemplifica estas nuevas relaciones entre EEUU y el norte de África es Libia. La zona de exclusión aérea de la OTAN, todo parece indicar que proporcionará la victoria rebelde completa. El apoyo al bando rebelde de la Comunidad Internacional da pie a un prometedor arranque de las relaciones diplomáticas entre Estados Unidos y Occidente con la futura Libia, que según el CNT (Consejo Nacional de Transición) será “una república con Islam moderado”. ¿Más cómodas que con el estrafalario e imprevisible Gaddafi? Seguramente. Sólo el tiempo lo dirá. Ahí queda la curiosa foto de los poco revolucionarios Nicolas Sarkozy y David Cameron con los  líderes del CNT.

David Cameron y Nicolas Sarkozy con el lider del CNT Mustafa Abdel Jali

Pero en el camino de Obama se topó Mahmud Abbas, presidente de la Autoridad Nacional Palestina. Parece que todo presidente de los Estados Unidos des de Harry S Truman. Tiene que inmiscuirse en el conflicto Israel-Palestina. La solicitud de reconocimiento de Palestina como Estado Miembro de la ONU en un momento en que las negociaciones con Israel están congeladas, ha puesto a la Administración Obama entre las cuerdas. El ampliamente pregonado lobby judío de Estados Unidos y las tradicionales relaciones entre los Estados Unidos e Israel amordazan a Obama e invalidan el svoir faire que el Presidente ha practicado en sus relaciones internacionales con tantos países, también con Palestina.

El anticipado veto que tendrá que ejercer Estados Unidos si la solicitud de reconocimiento del Estado Palestino llega a buen puerto no sentará nada bien a los palestinos, claro está, ni a los estados árabes circundantes inmersos en plena vorágine de merecida libertad de expresión. Tampoco sentará nada bien a una Turquía que abruptamente ha quebrantado una larga y beneficiosa relación con Israel, y cuya mirada oscila de la Unión Europea hacia la zona árabe liberada, en dónde su influencia va en aumento.

Una vez más las relaciones entre Estados Unidos y los árabes se tensan. El “nuevo comienzo” de Obama va camino a convertirse en un nuevo tropiezo.

“Revolució? Qui ha parlat de Revolució?”

El reputadíssim Quim Monzó va escriure un article sobre el fenomen de les acampades i des de la Universitat, els professors ens van planterjar com a pràctica, fer un article de reposta. Vet aquí el meu:

“Revolució? Qui ha parlat de Revolució?”

Sembla que li dolgui, Senyor Monzó,  que la paraula revolució torni a estar a l’ordre del dia. Sí, jo també creia que aquest mot formava part del passat; al llarg del temps sempre ha sonat grandiloqüent i llunyà. La meva generació sovint llueix insígnies del Che en la seva indumentària, però no crec que es paressin a pensar massa en el seu significat. Revolució és, per definició, alguna cosa que ja ha passat. Al fenomen de les acampades no el podem anomenar de Revolució. “Spanish Revolution” ha sorgit a través d’un hashtag del Twitter una xarxa social que em consta que Vostè utilitza i, convindrà amb mi, que no es caracteritza per la seva moderació aristotèlica; sinó tot el contrari, per la seva exageració i manca de discurs elaborat. Vostè utilitza aquest terme per a fer una mena de paròdia del fenomen campista, que en té d’altres de noms; aquests sí, fruit de la reflexió.

Em preocupa, no cal dir, la visió estereotipada i caricaturesca que fa de la joventut campista: “enrotllats que van al restaurant a menjar noodles”, “supercosmopolites” que “han vist moltes pel·lícules”. On Vostè hi veu una paròdia grotesca, jo hi veig amb un doble compromís: el d’aixecar el país mitjançant el treball (les assemblees són a les 20:00 per això, i no perquè s’emportin els noodles de càmping) i el de voler promoure un canvi cap a millor després de la letargia post-crisi que sofreix el país. Bé, cal matisar que també hi són els improductius forçats – altrament anomenats aturats – que hi poden dedicar cos i ànima, ja que poc més poden fer amb la dualitat del seu ser.  Perquè en la magnitud de la tragèdia podem posar-nos-hi d’acord, no? O és que vostè no la pateix, la crisi?

De ben segur li costa sang suor i llàgrimes escriure les seves novel·les, per això assumeixo que reconeix i valora la cultura de l’esforç i la paciència. En canvi, espera que un moviment obert i assembleari d’escasses setmanes de vida i que es troba a les beceroles, produeix-hi resultats. “Però quin pa proposen?”, diu Vostè. Si, és cert que vivim en una societat frenètica, però processos com aquests feia temps que no passaven, i el moviment va trobant el seu propi ritme. Com hagués aconseguit la Independència Ghandi segons Vostè? Manifestació a les 9:00, vaga de fam a les 15:00, i a les 20:00, un banquet de la victòria que l’Imperi ja ha fet aigües. Revolta express. El què se’n diu un dia ben aprofitat.

No sé si ho va tenir difícil a la vida, però malparlar dels campistes amb el sarcàstic “Mamà, em dones diners per a l’acampada?” fa palès la seva opinió sobre la joventut mobilitzada, a la que creu indigne del canvi a millor que es mereix. Sí, entre d’altres coses, lluiten contra la poltrona, que costa molt de deixar. Oi, Senyor Monzó?

Mirar per la finestra i altres maneres de semblar profund

Morning Sun - Edward Hopper - 1952

 Steven Spielberg deia que a les seves pel·lícules, en un moment o altre, hi surt algú pensant. Embadalit. Com en suspensió. Imagineu-vos la postura d’ “El pensador” de Rodin, afegiu-li una mirada fixa i perduda; a continuació,  vestiu-lo de soldat de la Segona Guerra Mundial, d’empresari alemany pro-nazi, o de robot sentimental. Us hi apropareu força, al què Spielberg sol rodar. Deia que així l’espectador es pregunta en què està pensant el personatge, que si el preocupa tant ha de ser alguna cosa profunda, i que així s’involucra més en el seu avenir. Fixeu-vos en com Spielberg surt del pas: ni tan sols ha d’explicar  en què consisteix el problema que preocupa el personatge, l’espectador mateix el pot relacionar amb qualsevol de les dificultats que aquest travessi al llarg de la pel·lícula.

Quelcom similar passa amb el mirar per la finestra. No són poques les novel·les o escrits de tota mena – especialment les entrades de bloc pseudo-transcendentals com la que ens ocupa – que utilitzen el mateix recurs. L’inici “Era una de aquelles tares de diumenge en què plovia a bots i barrals i jo mirava per la finestra tot pensant en...”, ha esdevingut l’equivalent postmodern a l’“Érase una vez”.

Fins i tot persones es vanten de ser profundes utilitzant aquest recurs. “Jo és que sovint em quedo hores mirant per la finestra....”.És en aquest moment en què un seguit d’imatges idealitzades del parsimoniós acte assalten la meva ment. Un paisatge a la costa,  nocturn i força ennuvolat o força nocturn i ennuvolat, no ho tinc pas clar. Una figura asseguda a l’ampit de la finestra, encaixada a la zona d’aire, amb el cap i els peus repenjats als dos marcs verticals oposats. És una dona, sempre és una dona que mira cap en fora i els cabells llargs li tapen la cara , excepte el nas que sobresurt poruc. I sé que mira cap el mar, però no m’arriba cap so. En prou feines se sent la llum de la lluna acaronar-li la galta. Encara no he decidit si ho enquadro amb el marc de la finestra o si ho desenquadraria cap a l’esquerra, però tot plegat té la flaire visual del quadre de Hopper.

Ningú negarà que la imatge d’algú pensatiu mirant per la finestra és poderosa. Dona molt de marge a la idealització. Un procés semblant al de les imatges de Spielberg on la gent pensa en pantalla.

Confesso que mai he estat cap admirador de quedar-me palplantat mirant per la finestra. No crec que sigui cosa de caràcter o de conducta, sinó de la geografia que sempre condiciona. Si jo em quedés mirant per la finestra, la meva vista toparia amb els falsos maons que pretenen dissimular el pastís de formigó armat que és l’edifici de bloc de pisos de davant. Només tendals i balcons em tornarien la mirada. Veuria, de ben segur, els veïns cuinant en roba interior – de vegades penso que munten un restaurant modernet al pis, una mena de El Bulli en eròtic -; també veuria dues nenes jugant al balcó llançant-me llambregades; tot això acompanyat amb la deliciosa banda sonora que suposa el reggaeton que reprodueix la veïna només quan està sola o només quan està acompanyada. Faria metàfores, però amb balcons, roba interior i reggaeton no lluirien gaire.

Mai podré escriure la típica entrada de bloc que comença amb “Era un tarda de diumenge i jo era mirant per la finestra...”, a no ser que pretengui que tot plegat tingui un deix a pel·lícula d’Almodovar. Quan Dylan Thomas treia el cap per la finestra – de casa o del pub – es capbussava en l’inspirador verd de Gal·les. Quan Henry Miller escrivia Tròpic de Càncer tenia el bullici del París dels anys 30, només col·locant el cap com ho van fer per últim cop els Reis de França. Faulkner tenia el Sud dels Estats Units, que a més l’obsessionava.

La profunditat de les cavil·lacions dels personatges de Spielberg és una il·lusió, com també ho és el mirar per la finestra. Jo no puc dur a terme aquesta activitat i és possible que això em faci menys profund, més ximple si voleu. Potser tardaré més temps en prendre decisions vitals o no arribaré mai a comprendre algunes de les grans qüestions de la vida, potser no arribaré al Nirvana, ni a la Il·luminació ni l’Esperit Sant o a qualsevol altre virus que circula pel món. Però tampoc cauré en la il·lusió de que per passar-me hores mirant per la finestra és un acte important.

 

Les noves armes de la revolució

Reportatge sobre el paper de les noves tecnologies en les revolucions del món àrab. Realitzat amb Mariona Sanz

ACTUALITZACIÓ: Em van fer notar que no tothom podia veure el document a l'scribid. Us deixo un enllaç al document a Dropbox

Les noves armes de la revolució - El paper de les noves tecnologies en les revolucions àrabs

Arturo Pérez Reverte visita la UAB

Vino el miércoles en la Autònoma de Barcelona un bucanero, uno que ha surcado todos los mares y que ha acaparado la atención de nosotros, pobres marineritos, que no hemos pasado del puerto. Era el sargento que a golpe de curtidas palabras despojadas de cualquier paternalismo revela a las tropas que, que coño, esto va en serio.


Arturo Pérez-Reverte dio una conferencia en la UAB y no se le ocurrió otra cosa que contar porqué dejó el periodismo ante una audiencia formada, sobretodo, por ilusionados e ilusos estudiantes de periodismo. Porqué Pérez-Reverte pertenece única y exclusivamente a Pérez-Reverte. 

Entonó frases como “el teléfono móvil mató al reportero” y lamentó que el periodismo “hoy en día, lucha por sobrevivir” y ni corto ni perezoso anunció que por esto y otras razones renegaba del periodismo de hoy en día. Dejó, aún así, un brío de esperanza al decir que “un tipo con un lápiz y una liberta es el más peligroso del mundo” y que “el periodismo es un oficio maravilloso, cuándo te dejan ejercerlo”. Uno estaba a punto de pensar que se había reformado, para  luego dar otro vuelco nihilista y decir que su trabajo de tres años en los Balcanes no cambió nada.  

“Los periodistas de antes éramos cazadores. Y éramos más cínicos”, los dardos se dirigían certeros hacia la audiencia. Y es que el avasallamiento de información que uno puede recibir en el comedor de casa choca con los métodos expeditivos y aventureros del cazador montaraz que solía ser Arturo Pérez-Reverte.

Mientras, Jacinto Antón, periodista de la sección de Cultura de El País, intentaba salvar la nave ofreciendo el contrapunto positivista, no nos fuéramos a echar por la borda…

Aunque el tono dominante de la conferencia fue el de desencanto, Don Arturo también dejó espacio a la ilusión. “Triste de aquél que con 20 años no sueñe con ir a la isla de los piratas.” Da la sensación que fue así, con una tenue ensoñación casi infantil, como nació tal personaje y lo que terminó por decantarle hacia la literatura.  Reverte contaba, monopolizando atenciones, que fue el leer libros lo que le indujo a tomar la mochila e ir a ver todo aquello que había leído Me atrevo a decir que este ímpetu lo comparte gran parte del público ahí reunido. 

A corte personal me sorprendió bastante que afirmara rotundamente que su trabajo de reportero en el conflicto de la antigua Yugoslavia no cambió nada. Tal afirmación atenta contra cualquier esperanza de quién quiere dedicarse a este oficio. No quiero creerlo, no debemos creerlo, que si contamos las cosas, todo al final va a ser en vano. Puede que sea algo que trae el tiempo, luego el tiempo lo dirá. Yo no puedo evitar recordar aquella frase que dice “sólo los locos pueden cambiar el mundo”. Y no dudo de que Arturo Pérez-Reverte está loco de atar.

Entrevista a Isaac Albert

Isaac Albert

Tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa 

Cap de llista d’ERC a les eleccions municipals

“Estem disposats a arriscar molt i a anar molt enllà amb les transformacions que s’han de fer a la ciutat”

El programa del Carnestoltes d’enguany a Terrassa, realitzat per una entitat anomenada “Sussietat de l’Embut”, ha suscitat diverses reaccions en l’àmbit municipal.

El Partit Popular de Terrassa ha emès un comunicat en què ha adjudicat al programa una sèrie d’adjectius gens afavoridora: “irreverent, de mal gust, insultant, intolerant, feridor, rancuniós, vexatiu". El mateix partit no s’està de remarcar que el programa carrega “de manera molt especial amb la religió catòlica”.

La polèmica ha traspassat l’àmbit municipal gràcies al programa Dando Caña del canal Intereconomía que va trobar convenient oferir un debat del què, sense la seva intervenció, hagués estat un simple encreuament de comunicats entre els partits municipals de Terrassa.

Acte seguit,  diversos mitjans han destapat el fet que l’entrevistat en el vídeo d’Intereconomia de més amunt no és més que José Rodríguez, el cap de la Falange Española y de las JONS a Terrassa. El periodista que fa la connexió en directe, en tot moment, el presenta només com un veí afectat.

Aquesta polèmica ens remunta a discutir sobre la llibertat d’expressió i la religió a l’Ajuntament de Terrassa. Velles qüestions, que sovint donem per assumides, i que sorgeixen espontàniament enmig d’un clima de crisi amb incidència en l’àmbit municipal que ens obliga a establir nous reptes de futur. ERC de Terrrassa ha estat un dels partits municipals que ha contestat el comunicat del PP.  De tot això, i de més qüestions relacionades amb la ciutat de Terrassa, n’hem volgut parlar amb l’Isaac Albert, Tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa i cap de llista per ERC a les properes eleccions municipals de maig.

El programa del carnestoltes

- El PP de Terrassa ha titllat el programa del carnestoltes d’irreverent. Quina és la postura d’ERCTerrassa?

És que el carnestoltes per definició és irreverent, aleshores el què han aconseguit els organitzadors és complir el seu objectiu. El PP ho barrejava tot i posava en dubte la llibertat d’expressió, que jo crec que és bàsica. Entenc que els pugui molestar aquest programa però el carnestoltes, històricament, ha estat vinculat amb la sàtira cap al sexe, cap a la religió i cap a la política. El bon sentit de l’humor no passa per riure sinó per riure se’n d’un mateix.

- L’ha fet una entitat anomenada Sussietat de l’Embut i el PP emfatitza el fet que està subvencionada per l’Ajuntament.

El carnestoltes l’organitza aquesta entitat externa a l’Ajuntament, la qual va recuperar aquesta festa amb la democràcia, ja que estava prohibida durant el franquisme.

Nosaltres subvencionem entitats però no fem clientelisme. Les entitats són independents. Si en algun moment aquestes entitats no van amb la línia o traspassen algunes barreres, podem prendre alguna decisió. Però nosaltres no fem el carnestoltes, per això tenim les entitats.

“Si el programa del Carnestoltes és irreverent, els organitzadors han complert el seu objectiu”

El tripartit de Terrassa

- L’ Executiu de l’Ajuntament de Terrassa el forma un tripartit amb els mateixos colors que el del Parlament de Catalunya fins el passat novembre. El de Terrassa sobreviurà a les eleccions de maig?

Difícilment. El tripartit a Terrassa té una dinàmica molt diferent que ha funcionat molt bé i el resultat ha estat positiu.

El resultat electoral manarà. Un tripartit, tal com l’entenem ara, crec que no és possible. Hem arribat a un final d’etapa. Nosaltres estem disposats a arriscar molt i a anar molt enllà amb les transformacions que s’han de fer a la ciutat i creiem que el PSCTerrassa i ICVTerrassa tant agosarats com nosaltres no seran, ni en campanya ni en programa electoral; la qual cosa farà difícil que es pugui repetir el tripartit a l’Ajuntament de Terrassa.

- Creus que la pèrdua de representació d’ERC al Parlament afecta a la branca municipal del partit?

No ha d’afectar i no ha afectat a nivell de l’Ajuntament. L’ escenari polític del país ha canviat sens dubte, i això fa que les polítiques futures s’hagin de fer diferents. Hi ha un canvi de paradigma polític, econòmic i social que fa que la política s’hagi de fer d’una altra manera.

Som un partit petit i en som conscients, però no pensem el petits que som, sinó en com de grans podem ser. Crec que podem arribar a acords amb molta gent, al govern o a l’ oposició.

“Un tripartit (a Terrassa), tal com l’entenem ara, crec que no és possible”

Crisi i finançament de l'Ajuntament

- Som en un context de crisi i el seu impacte sociològic s’ha fet notar a la ciutat. A nivell municipal, què es fa per minimitzar aquest impacte?

En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social. Hem de ser conscients que les decisions que es prenen ara afecten el futur de la ciutat a llarg termini. En aquest sentit, aquestes dades objectives tenen molt a veure amb les apostes que es van fer als anys 80 per com havia de ser aquesta ciutat. Té més atur perquè va apostar més directament pel totxo i el sector immobiliari. Tot i que costarà molt sortir de la crisis a tot arreu, a Terrassa costarà més.

A més les persones sense feina de la ciutat tenen un perfil formatiu molt concret que seran difícils de recol·locar. Nosaltres hem de ser capaços de donar resposta a les necessitats d’urgència social que té Terrassa i trobar un model productiu capaç d’absorbir tot això, encara que sigui complicat.

Durant molts anys ens hem arribat a creure que nosaltres podíem solucionar molts dels problemes dels ciutadans però l’Ajuntament té limitacions molt clares alhora de solucionar-los. En un context de crisis, la gent truca a la porta i es topa amb la realitat, no li podem solucionar totes les necessitats que té.

- La crisi ha evidenciat les dificultats financeres dels Ajuntaments. Com es poden dur a bon terme aquestes polítiques socials quan hi ha pocs diners a la caixa?

Les ciutats són molt complexes i han de estar ben gestionades i Terrassa ho està. La caixa no està buida, s’està buidant. Nosaltres no tenim un problema econòmic sinó de prendre decisions. No estem molt endeutats ni tenim problemes per pagar nòmines...senzillament podrem invertir menys, fer menys programes.

En aquest sentit, al proper mandat, l’organització interna de l’Ajuntament ha de ser molt diferent. Hem de començar a fer política de veritat: escollir, decidir, planificar. Però els números de l’Ajuntament estan molt bé. Sí que és cert que entre un 30% i un 40% dels serveis que oferim nosaltres no ens pertocarien des d’un punt de vista competencial sinó que haurien de ser competència de la Generalitat o l’Estat. Sobre això el que podem fer és queixar-nos, que ja ho fem.

“En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social”

L'Acord per Terrassa

- Des d’ ERC heu impulsat l’ anomenat Acord per Terrassa. Ens en pots fer cinc cèntims?

A l’Acord per Terrassa partim de que 33 anys de Ajuntament democràtic ens han portat fins aquí i les ciutats s’han transformat d’una forma espectacular. En un moment on els recursos baixen i la societat està una mica despistada hi ha d’haver un canvi en la forma de fer política. A Terrassa sempre hem tingut una forma de treballar força conjunta, tant el govern municipal com l’oposició. Això ha fet que la societat civil també s’adormi una miqueta. L’Acord que proposem conjunta partits polítics, entitats, persones no associades que es vulguin involucrar en el dia a dia de la ciutat. És obert i l’hem de fer entre tots amb uns punts bàsics: una cituat compacta, cohesionada, cívica, catalana. No pretén que Terrassa sigui la segona ciutat en habitants sinó la primera en qualitat de vida. 

ERC i Solidaritat

- Hi ha hagut contactes entre ERCTerrassa i Solidaritat Catalana per la Independència a Terrassa?

Estem oberts a tothom. Amb Solidaritat hem parlat amb tota confiança perquè conec alguns dels seus membres. Solidaritat pot ser gran però, ara per ara, no és res. Sumem sí, però per què? Alhora de dir “Vosaltres què penseu per la ciutat?”, no hi havia res. A nivell local no tenen un programa definit i a nivell de país... gairebé tampoc.

Solidaritat és un partit independentista però deu ser altres coses, també. Jo també ho sóc d’independentista però em presento per a governar una ciutat. Nosaltres sabem què farem en matèria d’infraestructura, de salut, d’educació...

 

"Alhora de dir “Vosaltres què heu pensat per la ciutat?”, no hi havia res" (Sobre SI)

Terrassa Decideix

- El passat 23 de Gener la plataforma Terrassa Decideix va fer una consulta popular a la ciutat sobre la Independència de Catalunya. Com en valores els resultats?

Espectaculars. Hi va participar un 11,4% del padró i la va fer una plataforma que no va tenir cap suport econòmic. L’Ajuntament hi va col·laborar amb els locals i les urnes però no va fer una campanya 100% activa. Van anar-hi a votar 22,000 persones que en unes municipals significaria l’alcaldia. El resultat qui el vulgui menystenir, s’equivoca. 

L’Isaac Albert valora els resultats del Terrassa Decideix com a espectaculars

Les noves tecnologies en la política

- Quina utilitat troba un polític a les noves tecnologies i a les xarxes socials?

No sóc una persona excessivament formada en noves tecnologies però les intento utilitzar molt. Arribar a la gent és la nostra obligació i per molt carrer que trepitgi arribaré a més gent, i al moment, amb les xarxes socials. És l’eina més democràtica que existeix. Jo, candidat d’un partit petit a la ciutat, tinc la mateixa capacitat d’arribar al mateix número de persones que el candidat més important de la ciutat, per tant, ens iguala. S’han de saber utilitzar, els paràmetres són diferents i has d’estar preparat a rebre crítiques directes, cosa que els polítics hi estem molt poc acostumats. M’he fet jurar a mi mateix intentar no suprimir cap comentari, en el meu Facebook ni en el meu bloc.

   
Entrevista realitzada conjuntament amb Laura Escamilla i Oriol Figuera

Kafka a la platja - L' elegancia del no res

Qui s’hagi endinsat en l’obra del japonès Haruki Murakami (1949) ja sap més o menys què s’hi pot trobar, una vegada oberta la primera pàgina (sempre lleugera) de les seves novel·les.  Solitud, amors atípics i inconnexes, viatges a l’ estil road-movie... Si bé el moll de l’ òs de les seves novel·les, dels seus capítols, paràgrafs i frases són típicament japonesos, la seva obra conté prou elements per a seduir un bon gruix  de lectors occidentals. I és que la solitud i l’amor es viuen de forma semblant tant a Tòquio com a Barcelona. De road-movies també se’n veuen a tot arreu. Però la universalitat dels seus temes no és el seu únic secret per a conquerir públic més enllà de la seva illa. Les referències a la cultura popular i unes escenes de sexe mai típiques ajuden a que molts europeus s’ apuntin a la trempera emocional i física que produeixen les seves novel·les.

Kafka a la platja, pàgina a pàgina, es revela com una imaginativa història sobre el potencial creador dels records i l' acceptació del propi destí. Kafka Tamura, un nen de quinze anys s’escapa de casa acompanyat per  un oportú amic imaginari i empren un viatge tan obert de possibilitats com ho pot ser la vida mateixa. Al final s’establirà en una modesta biblioteca on coneixerà a un simpàtic/a hermafrodita i a la madura propietària de l’edifici, qui va perdre l’amor de la seva vida als 20 anys i ha estat vivint en una mena de letargia. L’ autor crea un estrany joc d’identitats superposades entre el Kafka protagonista i l’ antic amant de la dona, amb qui comparteix nom. Pel que fa a la bibliotecària, els seus records reviuen amb més intensitat que mai amb la presència d’ algú que li recorda tant al seu malaguanyat amant. A la vegada, se’ns explica la història del senzill Nakano, un personatge que ell mateix es defineix com “una mica totxo”, la discapacitat del qual prové d’ un antic accident on va perdre capacitat intel·lectual i va guanyar l’ habilitat de parlar amb els gats. Deu ni do amb el canvi. Les dues històries s’ expliquen paral·lelament i els esdeveniments de cadascuna tindran repercussions en l’altra.

Ens trobem, doncs amb una novel·la força llarga i una trama a estones immòbil que no acaba de justificar el seu nombre de pàgines. Per acabar-ho d’adobar, el desmesurat surrealisme amb què l’ autor pretén estranyar el lector, acaba ofuscant el potencial commovedor de la història. Murakami la planteja com una lisèrgica revisió del mite d’Edip (El Kafka el pateix a mode de profecia),  amb cert aire de tragèdia grega,  que abandona les capacitats morboses del tabú enfront aquest surrealisme desorbitat que despista enlloc d’adornar una història que llegia amb certa indiferència.

Només en moments concrets d’una narració bastant planera Murakami aprofita per desplegar el seu arsenal poètic, atorgant autèntica força a la novel·la. Així, les estades del protagonista a la cabanya de l’Oshima i alguna de les trobades amb la fantasmagòrica senyora Saeki, son els punts àlgids del llibre en què el japonès commou amb una prosa elegant, com a les seves millors obres. La resta, malauradament, s’ho endú la marea de l’oblit.

Mirada a Egipto

Yo ya estaba al tanto de la caldeada situación en Egipto y había seguido las primeras manifestaciones en la prensa. Pero el Viernes 28, me llegó un Tweet que mencionaba la cobertura de Al Jazeera sobre las protestas de Egipto y recordé que en unas conferencias en la Universidad se había hablado sobre este canal y su cobertura de otro hecho trascendente, Tunísia y su “revuelta express” (ahora podemos decirlo). Así que lo busqué en el satélite (ni lo tenía sintonizado) y dispuse todos los elementos en posición, ordenador, satélite y algún snack (sí, presencié un momento histórico como si de una película se tratase, comiendo snacks).

Poco sospechaba yo que me embarcaba en un serial que venía de lejos y que, a día de hoy, aún no está cerrado. Además coincidía en época de exámenes y pensé en lo conectado que está todo hoy en día, si lo que pase a Egipto puede afectar a mis resultados académicos. Pero las revoluciones no atienden a fechas de exámenes y menos las del mundo árabe que han cogido a todo el mundo por sorpresa.

Un poco de backstory.

Primero de todo hay que decir que el Egipto de Mubarak (el de antes de las protestas) ocupaba la posición 138 en el índice de calidad de democracia que realiza periódicamente The Economist.

No hay duda, por proximidad temporal, que el efecto contagio de la revuelta de Tunecina azuzó los Egipcios a tener una propia. Además, parece ser que no hay revuelta sin una clase media que le de el visto bueno e incluso la organice. En ambos casos, un hecho de corte humano actúa como detonante y despierta todas las simpatías y empatías de estas clases: El suicidio a lo bonzo de Mohammed Bouazizi, en el caso de Túnez, y la muerte en manos de la policía egipcia de Khaled Said (quién poseía un video de dos policías traficando con drogas). Ambos hechos convencieron a las clases medias bienestantes que aquello también les podía suceder a ellos. “Todos somos Khaled Said”, reza uno de los grupos en Facebook por el cuál se difundía la información que avivaba la ira de los futuros rebeldes. La muerte de éste joven fue el gatillo que escupió la bala hacia el poder de Mubarak. Sin embargo, los verdaderos motivos por los que se manifestaban los egipcios llevaban años gestándose y sólo se puede culpar al régimen autocrático del país.

Las primeras protestas acaecieron el 25 de Enero en el que se bautizó como “Dia de la Ira”. La gente salió a millares, pero no había prevista ninguna acción más que ésta. El ímpetu del pueblo egipcio fue el responsable del resto, y así lo expresó después uno de los organizadores de la protesta, Ahmed Salah: “Los activistas solo fuimos la chispa, el pueblo puso la gasolina para encender este gran fuego”.

Por la tele

Así, los días 26 y 27 la gasolina fluyó a borbotones y el fuego avivó. De nuevo, una concentración  masiva y organizada fue prevista el dia 28 de Enero, el cuál se bautizó como “Viernes de la Ira”.  Ahí es dónde sintonicé yo.

El dia 26 de Enero tuvo Egipto tuvo su momento “Tiananmen”

El objetivo de los manifestantes en una revuelta puede parecer un tanto fútil: Su misión consiste en estar ahí y gritar clamorosas consignas contra el régimen de Mubarak. La misión de la policía represora, en cambio, es mucho más activa. Durante aquél dia 28, los botes de gas lacrimógeno volaron decididos hacia los manifestantes. El sofocante sol del desierto y el vapor ascendente de los gases configuraban un dantesco cuadro infernal. Los egipcios descendían al infierno por pecados tales como la libertad de expresión y el deseo de una vida mejor.

Hacia las 12 de la noche ya no quedaba ni un policía en la calle y Mubarak anunció un cambio de gobierno. Parecía más bien un intento de mitigar las protestas cómo ya hizo su homólogo tunecino, que un anuncio serio y definitivo. 

Ingenuamente yo esperaba la caída de Mubarak aquel mismo día, tomando cómo precedente los hechos de Túnez. Las revueltas de éste país enseñaron al mundo que un régimen puede ser derrocado en apenas uno días de protestas y en apenas unas horas de concentración multitudinaria y éste es un gran poder. Si ya lo dicen que hoy en día todo va más deprisa, incluso las revoluciones. Pero Egipto no es Túnez y Mubarak no es Ben Alí.

Muchos egipcios vieron en el anuncio del terco Mubarak la lengua de una serpiente que ya les ha engañado muchas veces. Los días siguientes las demandas del pueblo de Egipto no cesaron con protestas que llegaron al millón y medio según The Guardian , el dia 1 de Febrero. Aquel mismo dia Mubarak anunció que él mismo no se presentaría más como candidato a las elecciones de Setiembre.

Los Pro-Mubarak

Durante las protestas varios grupos confluían en un tropel multicolor. La policía tenía la misión de obligar a los manifestantes a la desbandada, pero desaparecieron rápido del cuadro. El ejército paseaba sus tropas y sus tanques como si sacaran pecho o participasen en un inoportuno desfile militar.  Su posición era misteriosa, aunque había indicios de complicidad con los manifestantes.

El dia 2 de Febrero otro grupo irrumpió en el panorama, los partidarios del régimen, los Pro-Mubarak. Nadie sabía muy bien de dónde venían ni porqué aparecían en este momento, pero utilizaban abiertamente una violencia disruptiva en contra de los manifestantes

Los caballos y los camellos se ponen de parte de Mubarak

Hubo informes de uso de armas de fuego según Al Jazeera. La dinámica de los días violentos era muy parecida. Por las mañanas había timoratos enfrentamientos entre los dos grupos con palos, cuchillos y piedras que se alargaban hasta que ambos grupos desafiaban el toque de queda. Entonces, el sol traidor se escondía detrás de los edificios y abandonaba a los manifestantes a su suerte. Reinaba la oscuridad, por regocijo de aquellos que intentan esconder sus actos con la noche. En estas circumstancias se cometían los peores actos: Balas anónimas para ciudadanos anónimos. Muchas luces fugaces guarnecían los cielos, sólo que esta vez no eran estrellas que guiaran el camino, sino Cocktails Molotov arrojados des de los edificios que creaban caos y confusión. 

Al Jazeera informó que muchos de los feroces Pro-Mubarak tenían identificaciones de policía, una nueva muestra de la doble cara inherente a la dictadura, la sonrisa hacia el exterior y la represión entre bastidores. A la luz de todo esto, el ejército se vio forzado a abandonar su sibilina posición. Protegió a los manifestantes con tanques, aunque sólo en algunos momentos de tensión. Los militares parecían seguir en status quo como si  fueran los árbitros de una partida de ajedrez.

El 4 de Febrero, los manifestantes se reunieron una vez más en el llamado “Dia de la despedida” una vorágine iracunda final que pretendía ser el remate del pueblo a  Mubarak. Esa misma mañana el deslegitimado presidente anunciaba que estaba harto del servicio público (si, parece ser que recortar libertades cansa) pero que si se iba ahora reinaría el caos.

El Enfriamiento

Después de ese día parece que el pueblo Egipto ha recaído en el ensimismamiento y menos egipcios resisten a modo de bastión en la famosa Plaza Tahrir, corazón de Egipto, que durante unos días perteneció por completo a su pueblo. El mundo ya no fija su mirada a Egipto, yo ya no fijo mi mirada  a Egipto y los hashtags #egypt y #Mubarak ya no son Trending Topic en Twitter. Eso sí, esperamos el goteo informativo habitual para saber si las promesas se cumplen y estamos atentos a cualquier noticia de malestar en los países árabes vecinos.

Edito: Leo en el País que para mañana se ha convocado otra manifestación multitudinaria. Parece que los Egipcios no se rinden.

EEUU

EEUU cuya diplomacia parece llevar la voz cantante, mira cualquier cambio global con recelo. Da la sensación que tanto la cruzada de Wikileaks como las revueltas árabes han sido como una bomba al castillo de naipes que es ahora la política exterior americana.

La titubeante respuesta inicial del gobierno estadunidense evidencia la encrucijada en que se encuentra. Por un lado, sus glorificados documentos fundacionales (véase Declaración de Independencia, Constitución) no pueden parecer papel mojado, apoyando públicamente un dictador. Por otro lado, en el mundo real, los valores son esclavos del pragmatismo y Mubarak asegura la secularidad del país, mantiene la Paz con Israel y permite la libre (y liberal) circulación de petróleo por el canal de Suez.

El filósofo esloveno Slavoj Zizek habla de la hipocresía de las democracias occidentales

Conclusiones generales y generacionales

La continuidad de Mubarak convierte el caso egipcio en una revolución a medias.  Personalmente, siento como si el pueblo de Egipto hubiera serrado la pata del trono del encastillado Mubarak y éste se hubiera tambaleado peligrosamente pero recuperado el equilibrio hacia el final.

Aún así tan el caso egipcio como el tunecino representan un paso agigantado hacia la libertad en los países árabes y refuta las teorías neoconservadoras que dicen que la libertad en oriente medio debe ser impuesta. Es como si de pronto hubieran dado un paso de unos 30 años en materia de libertades.

A menudo olvidamos aquí en Occidente que detrás de cada derecho que poseemos o detrás del cuál no escudamos existe una revolución parecida a la de Egipto y sangre, mucha sangre. La lucha presente del pueblo Egipcio es nuestra lucha pasada. España mismo ejemplifica que no hay que remontarse muy lejos en la historia para establecer algún paralelismo con Occidente.

Finalmente, las conclusiones generacionales. No recuerdo haber presenciado unas revueltas de tal calibre que significaran un desbarajuste continental y global. La caída del muro de Berlín – a las revueltas egipcias se les ha llamado la caída del muro de oriente - me cogió demasiado joven.

Hemos vivido guerras de carácter étnico (Balcanes) y otras gestadas en despachos y prácticamente ejecutadas en un ordenador des de la retaguardia (Iraq). Pero, para mi generación las palabras revuelta y revolución son hechos consabidos del pasado cuyo eco resuena engrandecido y que provoca un cosquilleo ensoñador que no sabemos muy bien hacia dónde dirigir. En respuesta, nos compramos chapas del Che, pero no sabemos qué significan. Ahora ya sí.   

Streaming de Al Jazeera 

En Twitter he seguido: 

@tarekshalaby (Tarek Shalaby es un activista de El Cairo ejemplo de la clase media qualificada)

@shadihamid (Analista político de Oriente Medio)

@SultanAlQassemi (Columnista de The National) 

Todo lo que no sale en la tele de Joan Roura (enviado especial de TV3)

Y un par de imágenes para el recuerdo: 

Los cristianos protegen a los musulmanes mientras los últimos rezan

 Muralla humana enfrente del Museo del Cairo. Los egipcios protegen su historia milenaria