 |
| Morning Sun - Edward Hopper - 1952 |
Steven Spielberg deia que a les seves pel·lícules, en un moment o altre, hi surt algú pensant. Embadalit. Com en suspensió. Imagineu-vos la postura d’ “El pensador” de Rodin, afegiu-li una mirada fixa i perduda; a continuació, vestiu-lo de soldat de la Segona Guerra Mundial, d’empresari alemany pro-nazi, o de robot sentimental. Us hi apropareu força, al què Spielberg sol rodar. Deia que així l’espectador es pregunta en què està pensant el personatge, que si el preocupa tant ha de ser alguna cosa profunda, i que així s’involucra més en el seu avenir. Fixeu-vos en com Spielberg surt del pas: ni tan sols ha d’explicar en què consisteix el problema que preocupa el personatge, l’espectador mateix el pot relacionar amb qualsevol de les dificultats que aquest travessi al llarg de la pel·lícula.
Quelcom similar passa amb el mirar per la finestra. No són poques les novel·les o escrits de tota mena – especialment les entrades de bloc pseudo-transcendentals com la que ens ocupa – que utilitzen el mateix recurs. L’inici “Era una de aquelles tares de diumenge en què plovia a bots i barrals i jo mirava per la finestra tot pensant en...”, ha esdevingut l’equivalent postmodern a l’“Érase una vez”.
Fins i tot persones es vanten de ser profundes utilitzant aquest recurs. “Jo és que sovint em quedo hores mirant per la finestra....”.És en aquest moment en què un seguit d’imatges idealitzades del parsimoniós acte assalten la meva ment. Un paisatge a la costa, nocturn i força ennuvolat o força nocturn i ennuvolat, no ho tinc pas clar. Una figura asseguda a l’ampit de la finestra, encaixada a la zona d’aire, amb el cap i els peus repenjats als dos marcs verticals oposats. És una dona, sempre és una dona que mira cap en fora i els cabells llargs li tapen la cara , excepte el nas que sobresurt poruc. I sé que mira cap el mar, però no m’arriba cap so. En prou feines se sent la llum de la lluna acaronar-li la galta. Encara no he decidit si ho enquadro amb el marc de la finestra o si ho desenquadraria cap a l’esquerra, però tot plegat té la flaire visual del quadre de Hopper.
Ningú negarà que la imatge d’algú pensatiu mirant per la finestra és poderosa. Dona molt de marge a la idealització. Un procés semblant al de les imatges de Spielberg on la gent pensa en pantalla.
Confesso que mai he estat cap admirador de quedar-me palplantat mirant per la finestra. No crec que sigui cosa de caràcter o de conducta, sinó de la geografia que sempre condiciona. Si jo em quedés mirant per la finestra, la meva vista toparia amb els falsos maons que pretenen dissimular el pastís de formigó armat que és l’edifici de bloc de pisos de davant. Només tendals i balcons em tornarien la mirada. Veuria, de ben segur, els veïns cuinant en roba interior – de vegades penso que munten un restaurant modernet al pis, una mena de El Bulli en eròtic -; també veuria dues nenes jugant al balcó llançant-me llambregades; tot això acompanyat amb la deliciosa banda sonora que suposa el reggaeton que reprodueix la veïna només quan està sola o només quan està acompanyada. Faria metàfores, però amb balcons, roba interior i reggaeton no lluirien gaire.
Mai podré escriure la típica entrada de bloc que comença amb “Era un tarda de diumenge i jo era mirant per la finestra...”, a no ser que pretengui que tot plegat tingui un deix a pel·lícula d’Almodovar. Quan Dylan Thomas treia el cap per la finestra – de casa o del pub – es capbussava en l’inspirador verd de Gal·les. Quan Henry Miller escrivia Tròpic de Càncer tenia el bullici del París dels anys 30, només col·locant el cap com ho van fer per últim cop els Reis de França. Faulkner tenia el Sud dels Estats Units, que a més l’obsessionava.
La profunditat de les cavil·lacions dels personatges de Spielberg és una il·lusió, com també ho és el mirar per la finestra. Jo no puc dur a terme aquesta activitat i és possible que això em faci menys profund, més ximple si voleu. Potser tardaré més temps en prendre decisions vitals o no arribaré mai a comprendre algunes de les grans qüestions de la vida, potser no arribaré al Nirvana, ni a la Il·luminació ni l’Esperit Sant o a qualsevol altre virus que circula pel món. Però tampoc cauré en la il·lusió de que per passar-me hores mirant per la finestra és un acte important.
