Vino el miércoles en la Autònoma de Barcelona un bucanero, uno que ha surcado todos los mares y que ha acaparado la atención de nosotros, pobres marineritos, que no hemos pasado del puerto. Era el sargento que a golpe de curtidas palabras despojadas de cualquier paternalismo revela a las tropas que, que coño, esto va en serio.
Arturo Pérez-Reverte dio una conferencia en la UAB y no se le ocurrió otra cosa que contar porqué dejó el periodismo ante una audiencia formada, sobretodo, por ilusionados e ilusos estudiantes de periodismo. Porqué Pérez-Reverte pertenece única y exclusivamente a Pérez-Reverte.
Entonó frases como “el teléfono móvil mató al reportero” y lamentó que el periodismo “hoy en día, lucha por sobrevivir” y ni corto ni perezoso anunció que por esto y otras razones renegaba del periodismo de hoy en día. Dejó, aún así, un brío de esperanza al decir que “un tipo con un lápiz y una liberta es el más peligroso del mundo” y que “el periodismo es un oficio maravilloso, cuándo te dejan ejercerlo”. Uno estaba a punto de pensar que se había reformado, para luego dar otro vuelco nihilista y decir que su trabajo de tres años en los Balcanes no cambió nada.
“Los periodistas de antes éramos cazadores. Y éramos más cínicos”, los dardos se dirigían certeros hacia la audiencia. Y es que el avasallamiento de información que uno puede recibir en el comedor de casa choca con los métodos expeditivos y aventureros del cazador montaraz que solía ser Arturo Pérez-Reverte.
Mientras, Jacinto Antón, periodista de la sección de Cultura de El País, intentaba salvar la nave ofreciendo el contrapunto positivista, no nos fuéramos a echar por la borda…
Aunque el tono dominante de la conferencia fue el de desencanto, Don Arturo también dejó espacio a la ilusión. “Triste de aquél que con 20 años no sueñe con ir a la isla de los piratas.” Da la sensación que fue así, con una tenue ensoñación casi infantil, como nació tal personaje y lo que terminó por decantarle hacia la literatura. Reverte contaba, monopolizando atenciones, que fue el leer libros lo que le indujo a tomar la mochila e ir a ver todo aquello que había leído Me atrevo a decir que este ímpetu lo comparte gran parte del público ahí reunido.
A corte personal me sorprendió bastante que afirmara rotundamente que su trabajo de reportero en el conflicto de la antigua Yugoslavia no cambió nada. Tal afirmación atenta contra cualquier esperanza de quién quiere dedicarse a este oficio. No quiero creerlo, no debemos creerlo, que si contamos las cosas, todo al final va a ser en vano. Puede que sea algo que trae el tiempo, luego el tiempo lo dirá. Yo no puedo evitar recordar aquella frase que dice “sólo los locos pueden cambiar el mundo”. Y no dudo de que Arturo Pérez-Reverte está loco de atar.
El Partit Popular de Terrassa ha emès un comunicat en què ha adjudicat al programa una sèrie d’adjectius gens afavoridora: “irreverent, de mal gust, insultant, intolerant, feridor, rancuniós, vexatiu". El mateix partit no s’està de remarcar que el programa carrega “de manera molt especial amb la religió catòlica”.
La polèmica ha traspassat l’àmbit municipal gràcies al programa Dando Caña del canal Intereconomía que va trobar convenient oferir un debat del què, sense la seva intervenció, hagués estat un simple encreuament de comunicats entre els partits municipals de Terrassa.
Aquesta polèmica ens remunta a discutir sobre la llibertat d’expressió i la religió a l’Ajuntament de Terrassa. Velles qüestions, que sovint donem per assumides, i que sorgeixen espontàniament enmig d’un clima de crisi amb incidència en l’àmbit municipal que ens obliga a establir nous reptes de futur. ERC de Terrrassa ha estat un dels partits municipals que ha contestat el comunicat del PP. De tot això, i de més qüestions relacionades amb la ciutat de Terrassa, n’hem volgut parlar amb l’Isaac Albert, Tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa i cap de llista per ERC a les properes eleccions municipals de maig.
El programa del carnestoltes
- El PP de Terrassa ha titllat el programa del carnestoltes d’irreverent. Quina és la postura d’ERCTerrassa?
És que el carnestoltes per definició és irreverent, aleshores el què han aconseguit els organitzadors és complir el seu objectiu. El PP ho barrejava tot i posava en dubte la llibertat d’expressió, que jo crec que és bàsica. Entenc que els pugui molestar aquest programa però el carnestoltes, històricament, ha estat vinculat amb la sàtira cap al sexe, cap a la religió i cap a la política. El bon sentit de l’humor no passa per riure sinó per riure se’n d’un mateix.
- L’ha fet una entitat anomenada Sussietat de l’Embut i el PP emfatitza el fet que està subvencionada per l’Ajuntament.
El carnestoltes l’organitza aquesta entitat externa a l’Ajuntament, la qual va recuperar aquesta festa amb la democràcia, ja que estava prohibida durant el franquisme.
Nosaltres subvencionem entitats però no fem clientelisme. Les entitats són independents. Si en algun moment aquestes entitats no van amb la línia o traspassen algunes barreres, podem prendre alguna decisió. Però nosaltres no fem el carnestoltes, per això tenim les entitats.
“Si el programa del Carnestoltes és irreverent, els organitzadors han complert el seu objectiu”
El tripartit de Terrassa
- L’ Executiu de l’Ajuntament de Terrassa el forma un tripartit amb els mateixos colors que el del Parlament de Catalunya fins el passat novembre. El de Terrassa sobreviurà a les eleccions de maig?
Difícilment. El tripartit a Terrassa té una dinàmica molt diferent que ha funcionat molt bé i el resultat ha estat positiu.
El resultat electoral manarà. Un tripartit, tal com l’entenem ara, crec que no és possible. Hem arribat a un final d’etapa. Nosaltres estem disposats a arriscar molt i a anar molt enllà amb les transformacions que s’han de fer a la ciutat i creiem que el PSCTerrassa i ICVTerrassa tant agosarats com nosaltres no seran, ni en campanya ni en programa electoral; la qual cosa farà difícil que es pugui repetir el tripartit a l’Ajuntament de Terrassa.
- Creus que la pèrdua de representació d’ERC al Parlament afecta a la branca municipal del partit?
No ha d’afectar i no ha afectat a nivell de l’Ajuntament. L’ escenari polític del país ha canviat sens dubte, i això fa que les polítiques futures s’hagin de fer diferents. Hi ha un canvi de paradigma polític, econòmic i social que fa que la política s’hagi de fer d’una altra manera.
Som un partit petit i en som conscients, però no pensem el petits que som, sinó en com de grans podem ser. Crec que podem arribar a acords amb molta gent, al govern o a l’ oposició.
“Un tripartit (a Terrassa), tal com l’entenem ara, crec que no és possible”
Crisi i finançament de l'Ajuntament
- Som en un context de crisi i el seu impacte sociològic s’ha fet notar a la ciutat. A nivell municipal, què es fa per minimitzar aquest impacte?
En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social. Hem de ser conscients que les decisions que es prenen ara afecten el futur de la ciutat a llarg termini. En aquest sentit, aquestes dades objectives tenen molt a veure amb les apostes que es van fer als anys 80 per com havia de ser aquesta ciutat. Té més atur perquè va apostar més directament pel totxo i el sector immobiliari. Tot i que costarà molt sortir de la crisis a tot arreu, a Terrassa costarà més.
A més les persones sense feina de la ciutat tenen un perfil formatiu molt concret que seran difícils de recol·locar. Nosaltres hem de ser capaços de donar resposta a les necessitats d’urgència social que té Terrassa i trobar un model productiu capaç d’absorbir tot això, encara que sigui complicat.
Durant molts anys ens hem arribat a creure que nosaltres podíem solucionar molts dels problemes dels ciutadans però l’Ajuntament té limitacions molt clares alhora de solucionar-los. En un context de crisis, la gent truca a la porta i es topa amb la realitat, no li podem solucionar totes les necessitats que té.
- La crisi ha evidenciat les dificultats financeres dels Ajuntaments. Com es poden dur a bon terme aquestes polítiques socials quan hi ha pocs diners a la caixa?
Les ciutats són molt complexes i han de estar ben gestionades i Terrassa ho està. La caixa no està buida, s’està buidant. Nosaltres no tenim un problema econòmic sinó de prendre decisions. No estem molt endeutats ni tenim problemes per pagar nòmines...senzillament podrem invertir menys, fer menys programes.
En aquest sentit, al proper mandat, l’organització interna de l’Ajuntament ha de ser molt diferent. Hem de començar a fer política de veritat: escollir, decidir, planificar. Però els números de l’Ajuntament estan molt bé. Sí que és cert que entre un 30% i un 40% dels serveis que oferim nosaltres no ens pertocarien des d’un punt de vista competencial sinó que haurien de ser competència de la Generalitat o l’Estat. Sobre això el que podem fer és queixar-nos, que ja ho fem.
“En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social”
L'Acord per Terrassa
- Des d’ ERC heu impulsat l’ anomenat Acord per Terrassa. Ens en pots fer cinc cèntims?
A l’Acord per Terrassa partim de que 33 anys de Ajuntament democràtic ens han portat fins aquí i les ciutats s’han transformat d’una forma espectacular. En un moment on els recursos baixen i la societat està una mica despistada hi ha d’haver un canvi en la forma de fer política. A Terrassa sempre hem tingut una forma de treballar força conjunta, tant el govern municipal com l’oposició. Això ha fet que la societat civil també s’adormi una miqueta. L’Acord que proposem conjunta partits polítics, entitats, persones no associades que es vulguin involucrar en el dia a dia de la ciutat. És obert i l’hem de fer entre tots amb uns punts bàsics: una cituat compacta, cohesionada, cívica, catalana. No pretén que Terrassa sigui la segona ciutat en habitants sinó la primera en qualitat de vida.
ERC i Solidaritat
- Hi ha hagut contactes entre ERCTerrassa i Solidaritat Catalana per la Independència a Terrassa?
Estem oberts a tothom. Amb Solidaritat hem parlat amb tota confiança perquè conec alguns dels seus membres. Solidaritat pot ser gran però, ara per ara, no és res. Sumem sí, però per què? Alhora de dir “Vosaltres què penseu per la ciutat?”, no hi havia res. A nivell local no tenen un programa definit i a nivell de país... gairebé tampoc.
Solidaritat és un partit independentista però deu ser altres coses, també. Jo també ho sóc d’independentista però em presento per a governar una ciutat. Nosaltres sabem què farem en matèria d’infraestructura, de salut, d’educació...
"Alhora de dir “Vosaltres què heu pensat per la ciutat?”, no hi havia res" (Sobre SI)
Terrassa Decideix
- El passat 23 de Gener la plataforma Terrassa Decideix va fer una consulta popular a la ciutat sobre la Independència de Catalunya. Com en valores els resultats?
Espectaculars. Hi va participar un 11,4% del padró i la va fer una plataforma que no va tenir cap suport econòmic. L’Ajuntament hi va col·laborar amb els locals i les urnes però no va fer una campanya 100% activa. Van anar-hi a votar 22,000 persones que en unes municipals significaria l’alcaldia. El resultat qui el vulgui menystenir, s’equivoca.
L’Isaac Albert valora els resultats del Terrassa Decideix com a espectaculars
Les noves tecnologies en la política
- Quina utilitat troba un polític a les noves tecnologies i a les xarxes socials?
No sóc una persona excessivament formada en noves tecnologies però les intento utilitzar molt. Arribar a la gent és la nostra obligació i per molt carrer que trepitgi arribaré a més gent, i al moment, amb les xarxes socials. És l’eina més democràtica que existeix. Jo, candidat d’un partit petit a la ciutat, tinc la mateixa capacitat d’arribar al mateix número de persones que el candidat més important de la ciutat, per tant, ens iguala. S’han de saber utilitzar, els paràmetres són diferents i has d’estar preparat a rebre crítiques directes, cosa que els polítics hi estem molt poc acostumats. M’he fet jurar a mi mateix intentar no suprimir cap comentari, en el meu Facebook ni en el meu bloc.
Qui s’hagi endinsat en l’obra del japonès Haruki Murakami (1949) ja sap més o menys què s’hi pot trobar, una vegada oberta la primera pàgina (sempre lleugera) de les seves novel·les.Solitud, amors atípics i inconnexes, viatges a l’ estil road-movie... Si bé el moll de l’ òs de les seves novel·les, dels seus capítols, paràgrafs i frases són típicament japonesos, la seva obra conté prou elements per a seduir un bon gruixde lectors occidentals. I és que la solitud i l’amor es viuen de forma semblant tant a Tòquio com a Barcelona. De road-movies també se’n veuen a tot arreu. Però la universalitat dels seus temes no és el seu únic secret per a conquerir públic més enllà de la seva illa. Les referències a la cultura popular i unes escenes de sexe mai típiques ajuden a que molts europeus s’ apuntin a la trempera emocional i física que produeixen les seves novel·les.
Kafka a la platja, pàgina a pàgina, es revela com una imaginativa història sobre el potencial creador dels records i l' acceptació del propi destí. Kafka Tamura, un nen de quinze anys s’escapa de casa acompanyat perun oportú amic imaginari i empren un viatge tan obert de possibilitats com ho pot ser la vida mateixa. Al final s’establirà en una modesta biblioteca on coneixerà a un simpàtic/a hermafrodita i a la madura propietària de l’edifici, qui va perdre l’amor de la seva vida als 20 anys i ha estat vivint en una mena de letargia. L’ autor crea un estrany joc d’identitats superposades entre el Kafka protagonista i l’ antic amant de la dona, amb qui comparteix nom. Pel que fa a la bibliotecària, els seus records reviuen amb més intensitat que mai amb la presència d’ algú que li recorda tant al seu malaguanyat amant. A la vegada, se’ns explica la història del senzill Nakano, un personatge que ell mateix es defineix com “una mica totxo”, la discapacitat del qual prové d’ un antic accident on va perdre capacitat intel·lectual i va guanyar l’ habilitat de parlar amb els gats. Deu ni do amb el canvi. Les dues històries s’ expliquen paral·lelament i els esdeveniments de cadascuna tindran repercussions en l’altra.
Ens trobem, doncs amb una novel·la força llarga i una trama a estones immòbil que no acaba de justificar el seu nombre de pàgines. Per acabar-ho d’adobar, el desmesurat surrealisme amb què l’ autor pretén estranyar el lector, acaba ofuscant el potencial commovedor de la història. Murakami la planteja com una lisèrgica revisió del mite d’Edip (El Kafka el pateix a mode de profecia), amb cert aire de tragèdia grega, que abandona les capacitats morboses del tabú enfront aquest surrealisme desorbitat que despista enlloc d’adornar una història que llegia amb certa indiferència.
Només en moments concrets d’una narració bastant planera Murakami aprofita per desplegar el seu arsenal poètic, atorgant autèntica força a la novel·la. Així, les estades del protagonista a la cabanya de l’Oshima i alguna de les trobades amb la fantasmagòrica senyora Saeki, son els punts àlgids del llibre en què el japonès commou amb una prosa elegant, com a les seves millors obres. La resta, malauradament, s’ho endú la marea de l’oblit.
