Kafka a la platja - L' elegancia del no res

Qui s’hagi endinsat en l’obra del japonès Haruki Murakami (1949) ja sap més o menys què s’hi pot trobar, una vegada oberta la primera pàgina (sempre lleugera) de les seves novel·les.  Solitud, amors atípics i inconnexes, viatges a l’ estil road-movie... Si bé el moll de l’ òs de les seves novel·les, dels seus capítols, paràgrafs i frases són típicament japonesos, la seva obra conté prou elements per a seduir un bon gruix  de lectors occidentals. I és que la solitud i l’amor es viuen de forma semblant tant a Tòquio com a Barcelona. De road-movies també se’n veuen a tot arreu. Però la universalitat dels seus temes no és el seu únic secret per a conquerir públic més enllà de la seva illa. Les referències a la cultura popular i unes escenes de sexe mai típiques ajuden a que molts europeus s’ apuntin a la trempera emocional i física que produeixen les seves novel·les.

Kafka a la platja, pàgina a pàgina, es revela com una imaginativa història sobre el potencial creador dels records i l' acceptació del propi destí. Kafka Tamura, un nen de quinze anys s’escapa de casa acompanyat per  un oportú amic imaginari i empren un viatge tan obert de possibilitats com ho pot ser la vida mateixa. Al final s’establirà en una modesta biblioteca on coneixerà a un simpàtic/a hermafrodita i a la madura propietària de l’edifici, qui va perdre l’amor de la seva vida als 20 anys i ha estat vivint en una mena de letargia. L’ autor crea un estrany joc d’identitats superposades entre el Kafka protagonista i l’ antic amant de la dona, amb qui comparteix nom. Pel que fa a la bibliotecària, els seus records reviuen amb més intensitat que mai amb la presència d’ algú que li recorda tant al seu malaguanyat amant. A la vegada, se’ns explica la història del senzill Nakano, un personatge que ell mateix es defineix com “una mica totxo”, la discapacitat del qual prové d’ un antic accident on va perdre capacitat intel·lectual i va guanyar l’ habilitat de parlar amb els gats. Deu ni do amb el canvi. Les dues històries s’ expliquen paral·lelament i els esdeveniments de cadascuna tindran repercussions en l’altra.

Ens trobem, doncs amb una novel·la força llarga i una trama a estones immòbil que no acaba de justificar el seu nombre de pàgines. Per acabar-ho d’adobar, el desmesurat surrealisme amb què l’ autor pretén estranyar el lector, acaba ofuscant el potencial commovedor de la història. Murakami la planteja com una lisèrgica revisió del mite d’Edip (El Kafka el pateix a mode de profecia),  amb cert aire de tragèdia grega,  que abandona les capacitats morboses del tabú enfront aquest surrealisme desorbitat que despista enlloc d’adornar una història que llegia amb certa indiferència.

Només en moments concrets d’una narració bastant planera Murakami aprofita per desplegar el seu arsenal poètic, atorgant autèntica força a la novel·la. Així, les estades del protagonista a la cabanya de l’Oshima i alguna de les trobades amb la fantasmagòrica senyora Saeki, son els punts àlgids del llibre en què el japonès commou amb una prosa elegant, com a les seves millors obres. La resta, malauradament, s’ho endú la marea de l’oblit.