Revisió desviada del mite del Pare Noel

Billy Wilder va dir “Si alguna cosa odio més que el fet que algú no em pregui seriosament és que em pregui massa seriosament”, així que, per favor, que ningú agafi aquesta entrada al peu de la lletra. No n'extraurà res de profit. Només tinc al voluntat de desemmascarar algunes de les connotacions polítiques subjacents a la figura del Pare Noel. Si de veritat els mites són expressions del subconscient col·lectiu, tal com afirmava Carl Gustav Jung, el del Pare Noel - tot i ser molt antic - pot relacionar-se amb molts dels moviments polítics actuals. Alguns diran que és casualitat, i tenen raó, però no em privaran pas del gust de relacionar-ho perquè sí. 

Pare Noel: Autòcrata socialista 

Alguna cosa fa olor de podrit a les terres del Pare Noel (suposadament algun lloc del Pol Nord). Un país regit per una parella (Senyor i Senyora Noel), dels quals al mascle se li atorga l’apel·latiu “Pare” s’allunya força de la sacralitat de les nostres institucions democràtiques i ens porta a repassar els passatges més infames de la història europea. Tocant més de peus a terra, ens indueix a pensar en notícies de rabiosa actualitat on hem recordat que a l’Estat socialista de Corea del Nord, el recentment finat Kim Jong-Il se l’anomenava “Estimat líder”. Els autòcrates són molt amics d’aquests apel·latius que pretesament infonen respecte a la seva població i sorna a aquells s’ho miren des de fora. 

 

I no es pot dir que a la societat d’aquesta teòric país polar hi imperi la llibertat. Suposadament el Pare Noel viu amb tot una colla de follets nadalencs l’única tasca dels quals és fabricar joguines. Però el més inquietant és com la mitologia nadalenca sol representar aquests follets. 

 

No us deixeu engayar per l'aparent normalitat. És una autocràcia.

Tots vesteixen igual i s’assemblen molt. L'uniforme obligatori nega la seva individualitat enfront els suposats beneficis de la col·lectivitat, representada també en el fet que tots els follets tinguin un aspecte semblant. Sense dubte, una prova més de les connotacions comunistes del mite del Pare Noel. Aquesta imposada classe única de follet nadalenc xoca frontalment contra les seves llibertats individuals dels mateixos. Si un follet decidís vestir-se diferent, actuar diferent o reclamar els seus drets universals de ben segur desapareixerien del mapa per dissidents. La coacció a través de la permanència al grup és una de les eines de manual de tot autòcrata digne de anomenar-se així. I el Pare Noel no és pas novell en aquest camp. 

Hi ha una última qüestió que m’aboca a pensar que la figura del Pare Noel està relacionada amb el comunisme: El nul respecte d’aquest per la propietat privada intrínsec en el fet que el simpàtic avi de barba blanca entri a les cases sense permís. I parlant de vells barbuts,deixaré que la següent imatge parli per sí sola.

El Pare Noel i el model Xinès

Hi ha certes semblances entre el país que gestiona el Pare Noel i els estats comunistes actuals com Cuba i Corea del Nord però no és en l’economia. El Pare Noel ha adoptat el model xinès: comunista de cara a la galeria i capitalista en l’economia. Més concretament, el Pare Noel ha implementat una economia de mercat basada en l’exportació. 

 

Els mètodes de producció de la seva fàbrica són, indubtablement, els mateixos que els de La Xina. Milers de treballadors als que se’ls nega la seva individualitat, els sous dels quals desconeixem totalment i que treballen en una producció preparada per la distribució en massa - tant en massa que és a nivell mundial –, tot per un cost del producte final que tendeix a zero. O és que els nens, teòrics receptors del regals, tenen gaire poder adquisitiu? Les veritables condicions dels treballadors del Pare Noel haurien d’explicar-se molt millor, ja que cap versió del mite en recull una descripció veraç.

 El Pare Noel reprimeix

 

Sistemes com els que s’han descrit es recolzen en tenebrosos instruments de repressió. Coneixem a través del mite del Pare Noel que aquest manté un bon tou de llistes (negres) amb detallades descripcions sobre els comportaments dels nens. Aquesta repressió té la finalitat d’ eradicar qualsevol tipus de dissidència dels nens cap a les pèssimes condicions de l’estat del Pare Noel, a més de desballestar l’esperit crític de les ments més vulnerables de la nostra societat.

Aquest objectiu tant maquiavèl·lic s’aconsegueix mitjançant la coacció del regal.

Ningú pot negar que aquesta intrusió a la vida privada de l’individu, afegit al judici d’uns actes segons normes gens clares – Què vol dir portar-se malament? – recorda les males praxis dels serveis d’intel·ligència més sibil·lins que han existit: la STASI i la KGB. 

Al seu despatx, el Pare Noel rep completíssims informes sobre els dissidents

El regal: una arma de doble llaç

El regal com a símbol del premi, del bon comportament. Però a l’obediència i al control els separen una línia molt fina. És ben sabut que els estats autoritaris solen premiar els acòlits més fervents amb posicions de responsabilitat al partit dominant. A un nen no el compres amb responsabilitat, sinó amb joguines. Així és com en el mite del Pare Noel, el regal esdevé una eina de control. Si et portes bé (si ets afí al règim), tindràs premi; en canvi si et rebel·les ens oblidarem de tu i et condemnarem a la marginalitat. Aquest simple instrument de coacció fa estralls a les ments de tots els nens coneixedors del mite de Pare Noel, un dels més populars de la nostra cultura. 

Sense afany de posar-me tradicionalista, hi ha valors que s'estan perdent. La Vella Europa torna a tolerar la tecnocràcia en detriment de la democràcia i mites com el del Pare Noel no ajuden a recuperar els valors pels que els nostres avantpassats van vessar sang. 

Un cop més, no em pregueu seriosament.  

 

Un nuevo tropiezo: De cómo las relaciones de los árabes y Estados Unidos se tensan de nuevo

En junio de 2009, el Presidente de EEUU, Barack Obama, visitó la Universidad de El Cairo donde dio uno de sus más famosos discursos con el fin de dirigir su voz a la totalidad del mundo musulmán. Cumplía, de ese modo, una de sus promesas electorales: romper con la política exterior de su predecesor y forjar nuevas relaciones con los países árabes.

El discurso se llama “A New Beginning” — Un Nuevo Comienzo — y por si alguien lo duda, fue épico y elocuente. Lejos de soltar una arenga cualquiera, Obama brindó a la audiencia una alegato a favor del entendimiento entre religiones y culturas centrado en el triunvirato Cristianismo, Islam y Judaísmo. Se ganó a la audiencia menos cínica con un hábil conglomerado de frases de los diferentes textos sagrados de cada religión y supo encontrar los puntos de encuentro entre dos culturas separadas por un continente y un océano. Estábamos ante las últimas ventiscas del menguante huracán Obama.

“Considero parte de mi responsabilidad luchar contra los estereotipos negativos del Islam allí donde surjan. […] Del mismo modo que los Musulmanes no encajan en un burdo estereotipo, American tampoco es el estereotipo de un imperio movido sólo por intereses." Barack Obama

Versión Interactiva del discurso VIDEO + TEXTO


Versión Youtube del video del discurso

Pero poco se imaginaba Obama que su buena voluntad de hacer tabla rasa toparía con el jarro de agua fría que nos lanzan a todos, de vez en cuando, los eventos insospechados.

El fraternal discurso fue pronunciado en un Egipto muy diferente al de hoy en día. La Primavera Árabe proporcionó “un nuevo comienzo” en la zona, sólo que quizás no fue el que Obama esperaba. Su Administración tubo la audacia de reaccionar con relativa rapidez y apostar a favor de los manifestantes — sobretodo en Túnez, Egipto y Libia, pero una respuesta más tibia en Siria y Yemen. El signo de los manifestantes también ayudó. Éstos pedían democracia, libertad de expresión, libertad religiosa, etc.; muy diferente de una revolución a la iraniana, en dónde la oposición al tirano se identificó con el islamismo teocrático que hoy rige el país y que causa no pocos quebraderos de cabeza a Estados Unidos.

La caída de Mubarak y el resto de dictadores del mundo árabe es consecuencia de una fallida política estadounidense en esta zona a lo largo del Siglo XX, la de mantener un dictador que ejerza una especie de cuello de botella de la voluntad real del pueblo de estos países — ya sea islamismo, terrorismo, antisemitismo… Algo similar ocurría en el Irán gobernado por el Sha - antes de la Revolución del 1979 — muy amigo de EEUU, como he citado arriba. Independientemente de los gobiernos que salgan de estas contemporáneas revoluciones (en Egipto, los Hermanos Musulmanes, partidarios de la sharía, son muy influyentes), las protestas sorprendieron al mundo por su calado democrático.

El caso paradigmático que ejemplifica estas nuevas relaciones entre EEUU y el norte de África es Libia. La zona de exclusión aérea de la OTAN, todo parece indicar que proporcionará la victoria rebelde completa. El apoyo al bando rebelde de la Comunidad Internacional da pie a un prometedor arranque de las relaciones diplomáticas entre Estados Unidos y Occidente con la futura Libia, que según el CNT (Consejo Nacional de Transición) será “una república con Islam moderado”. ¿Más cómodas que con el estrafalario e imprevisible Gaddafi? Seguramente. Sólo el tiempo lo dirá. Ahí queda la curiosa foto de los poco revolucionarios Nicolas Sarkozy y David Cameron con los  líderes del CNT.

David Cameron y Nicolas Sarkozy con el lider del CNT Mustafa Abdel Jali

Pero en el camino de Obama se topó Mahmud Abbas, presidente de la Autoridad Nacional Palestina. Parece que todo presidente de los Estados Unidos des de Harry S Truman. Tiene que inmiscuirse en el conflicto Israel-Palestina. La solicitud de reconocimiento de Palestina como Estado Miembro de la ONU en un momento en que las negociaciones con Israel están congeladas, ha puesto a la Administración Obama entre las cuerdas. El ampliamente pregonado lobby judío de Estados Unidos y las tradicionales relaciones entre los Estados Unidos e Israel amordazan a Obama e invalidan el svoir faire que el Presidente ha practicado en sus relaciones internacionales con tantos países, también con Palestina.

El anticipado veto que tendrá que ejercer Estados Unidos si la solicitud de reconocimiento del Estado Palestino llega a buen puerto no sentará nada bien a los palestinos, claro está, ni a los estados árabes circundantes inmersos en plena vorágine de merecida libertad de expresión. Tampoco sentará nada bien a una Turquía que abruptamente ha quebrantado una larga y beneficiosa relación con Israel, y cuya mirada oscila de la Unión Europea hacia la zona árabe liberada, en dónde su influencia va en aumento.

Una vez más las relaciones entre Estados Unidos y los árabes se tensan. El “nuevo comienzo” de Obama va camino a convertirse en un nuevo tropiezo.

“Revolució? Qui ha parlat de Revolució?”

El reputadíssim Quim Monzó va escriure un article sobre el fenomen de les acampades i des de la Universitat, els professors ens van planterjar com a pràctica, fer un article de reposta. Vet aquí el meu:

“Revolució? Qui ha parlat de Revolució?”

Sembla que li dolgui, Senyor Monzó,  que la paraula revolució torni a estar a l’ordre del dia. Sí, jo també creia que aquest mot formava part del passat; al llarg del temps sempre ha sonat grandiloqüent i llunyà. La meva generació sovint llueix insígnies del Che en la seva indumentària, però no crec que es paressin a pensar massa en el seu significat. Revolució és, per definició, alguna cosa que ja ha passat. Al fenomen de les acampades no el podem anomenar de Revolució. “Spanish Revolution” ha sorgit a través d’un hashtag del Twitter una xarxa social que em consta que Vostè utilitza i, convindrà amb mi, que no es caracteritza per la seva moderació aristotèlica; sinó tot el contrari, per la seva exageració i manca de discurs elaborat. Vostè utilitza aquest terme per a fer una mena de paròdia del fenomen campista, que en té d’altres de noms; aquests sí, fruit de la reflexió.

Em preocupa, no cal dir, la visió estereotipada i caricaturesca que fa de la joventut campista: “enrotllats que van al restaurant a menjar noodles”, “supercosmopolites” que “han vist moltes pel·lícules”. On Vostè hi veu una paròdia grotesca, jo hi veig amb un doble compromís: el d’aixecar el país mitjançant el treball (les assemblees són a les 20:00 per això, i no perquè s’emportin els noodles de càmping) i el de voler promoure un canvi cap a millor després de la letargia post-crisi que sofreix el país. Bé, cal matisar que també hi són els improductius forçats – altrament anomenats aturats – que hi poden dedicar cos i ànima, ja que poc més poden fer amb la dualitat del seu ser.  Perquè en la magnitud de la tragèdia podem posar-nos-hi d’acord, no? O és que vostè no la pateix, la crisi?

De ben segur li costa sang suor i llàgrimes escriure les seves novel·les, per això assumeixo que reconeix i valora la cultura de l’esforç i la paciència. En canvi, espera que un moviment obert i assembleari d’escasses setmanes de vida i que es troba a les beceroles, produeix-hi resultats. “Però quin pa proposen?”, diu Vostè. Si, és cert que vivim en una societat frenètica, però processos com aquests feia temps que no passaven, i el moviment va trobant el seu propi ritme. Com hagués aconseguit la Independència Ghandi segons Vostè? Manifestació a les 9:00, vaga de fam a les 15:00, i a les 20:00, un banquet de la victòria que l’Imperi ja ha fet aigües. Revolta express. El què se’n diu un dia ben aprofitat.

No sé si ho va tenir difícil a la vida, però malparlar dels campistes amb el sarcàstic “Mamà, em dones diners per a l’acampada?” fa palès la seva opinió sobre la joventut mobilitzada, a la que creu indigne del canvi a millor que es mereix. Sí, entre d’altres coses, lluiten contra la poltrona, que costa molt de deixar. Oi, Senyor Monzó?

Mirar per la finestra i altres maneres de semblar profund

Morning Sun - Edward Hopper - 1952

 Steven Spielberg deia que a les seves pel·lícules, en un moment o altre, hi surt algú pensant. Embadalit. Com en suspensió. Imagineu-vos la postura d’ “El pensador” de Rodin, afegiu-li una mirada fixa i perduda; a continuació,  vestiu-lo de soldat de la Segona Guerra Mundial, d’empresari alemany pro-nazi, o de robot sentimental. Us hi apropareu força, al què Spielberg sol rodar. Deia que així l’espectador es pregunta en què està pensant el personatge, que si el preocupa tant ha de ser alguna cosa profunda, i que així s’involucra més en el seu avenir. Fixeu-vos en com Spielberg surt del pas: ni tan sols ha d’explicar  en què consisteix el problema que preocupa el personatge, l’espectador mateix el pot relacionar amb qualsevol de les dificultats que aquest travessi al llarg de la pel·lícula.

Quelcom similar passa amb el mirar per la finestra. No són poques les novel·les o escrits de tota mena – especialment les entrades de bloc pseudo-transcendentals com la que ens ocupa – que utilitzen el mateix recurs. L’inici “Era una de aquelles tares de diumenge en què plovia a bots i barrals i jo mirava per la finestra tot pensant en...”, ha esdevingut l’equivalent postmodern a l’“Érase una vez”.

Fins i tot persones es vanten de ser profundes utilitzant aquest recurs. “Jo és que sovint em quedo hores mirant per la finestra....”.És en aquest moment en què un seguit d’imatges idealitzades del parsimoniós acte assalten la meva ment. Un paisatge a la costa,  nocturn i força ennuvolat o força nocturn i ennuvolat, no ho tinc pas clar. Una figura asseguda a l’ampit de la finestra, encaixada a la zona d’aire, amb el cap i els peus repenjats als dos marcs verticals oposats. És una dona, sempre és una dona que mira cap en fora i els cabells llargs li tapen la cara , excepte el nas que sobresurt poruc. I sé que mira cap el mar, però no m’arriba cap so. En prou feines se sent la llum de la lluna acaronar-li la galta. Encara no he decidit si ho enquadro amb el marc de la finestra o si ho desenquadraria cap a l’esquerra, però tot plegat té la flaire visual del quadre de Hopper.

Ningú negarà que la imatge d’algú pensatiu mirant per la finestra és poderosa. Dona molt de marge a la idealització. Un procés semblant al de les imatges de Spielberg on la gent pensa en pantalla.

Confesso que mai he estat cap admirador de quedar-me palplantat mirant per la finestra. No crec que sigui cosa de caràcter o de conducta, sinó de la geografia que sempre condiciona. Si jo em quedés mirant per la finestra, la meva vista toparia amb els falsos maons que pretenen dissimular el pastís de formigó armat que és l’edifici de bloc de pisos de davant. Només tendals i balcons em tornarien la mirada. Veuria, de ben segur, els veïns cuinant en roba interior – de vegades penso que munten un restaurant modernet al pis, una mena de El Bulli en eròtic -; també veuria dues nenes jugant al balcó llançant-me llambregades; tot això acompanyat amb la deliciosa banda sonora que suposa el reggaeton que reprodueix la veïna només quan està sola o només quan està acompanyada. Faria metàfores, però amb balcons, roba interior i reggaeton no lluirien gaire.

Mai podré escriure la típica entrada de bloc que comença amb “Era un tarda de diumenge i jo era mirant per la finestra...”, a no ser que pretengui que tot plegat tingui un deix a pel·lícula d’Almodovar. Quan Dylan Thomas treia el cap per la finestra – de casa o del pub – es capbussava en l’inspirador verd de Gal·les. Quan Henry Miller escrivia Tròpic de Càncer tenia el bullici del París dels anys 30, només col·locant el cap com ho van fer per últim cop els Reis de França. Faulkner tenia el Sud dels Estats Units, que a més l’obsessionava.

La profunditat de les cavil·lacions dels personatges de Spielberg és una il·lusió, com també ho és el mirar per la finestra. Jo no puc dur a terme aquesta activitat i és possible que això em faci menys profund, més ximple si voleu. Potser tardaré més temps en prendre decisions vitals o no arribaré mai a comprendre algunes de les grans qüestions de la vida, potser no arribaré al Nirvana, ni a la Il·luminació ni l’Esperit Sant o a qualsevol altre virus que circula pel món. Però tampoc cauré en la il·lusió de que per passar-me hores mirant per la finestra és un acte important.

 

Les noves armes de la revolució

Reportatge sobre el paper de les noves tecnologies en les revolucions del món àrab. Realitzat amb Mariona Sanz

ACTUALITZACIÓ: Em van fer notar que no tothom podia veure el document a l'scribid. Us deixo un enllaç al document a Dropbox

Les noves armes de la revolució - El paper de les noves tecnologies en les revolucions àrabs

Arturo Pérez Reverte visita la UAB

Vino el miércoles en la Autònoma de Barcelona un bucanero, uno que ha surcado todos los mares y que ha acaparado la atención de nosotros, pobres marineritos, que no hemos pasado del puerto. Era el sargento que a golpe de curtidas palabras despojadas de cualquier paternalismo revela a las tropas que, que coño, esto va en serio.


Arturo Pérez-Reverte dio una conferencia en la UAB y no se le ocurrió otra cosa que contar porqué dejó el periodismo ante una audiencia formada, sobretodo, por ilusionados e ilusos estudiantes de periodismo. Porqué Pérez-Reverte pertenece única y exclusivamente a Pérez-Reverte. 

Entonó frases como “el teléfono móvil mató al reportero” y lamentó que el periodismo “hoy en día, lucha por sobrevivir” y ni corto ni perezoso anunció que por esto y otras razones renegaba del periodismo de hoy en día. Dejó, aún así, un brío de esperanza al decir que “un tipo con un lápiz y una liberta es el más peligroso del mundo” y que “el periodismo es un oficio maravilloso, cuándo te dejan ejercerlo”. Uno estaba a punto de pensar que se había reformado, para  luego dar otro vuelco nihilista y decir que su trabajo de tres años en los Balcanes no cambió nada.  

“Los periodistas de antes éramos cazadores. Y éramos más cínicos”, los dardos se dirigían certeros hacia la audiencia. Y es que el avasallamiento de información que uno puede recibir en el comedor de casa choca con los métodos expeditivos y aventureros del cazador montaraz que solía ser Arturo Pérez-Reverte.

Mientras, Jacinto Antón, periodista de la sección de Cultura de El País, intentaba salvar la nave ofreciendo el contrapunto positivista, no nos fuéramos a echar por la borda…

Aunque el tono dominante de la conferencia fue el de desencanto, Don Arturo también dejó espacio a la ilusión. “Triste de aquél que con 20 años no sueñe con ir a la isla de los piratas.” Da la sensación que fue así, con una tenue ensoñación casi infantil, como nació tal personaje y lo que terminó por decantarle hacia la literatura.  Reverte contaba, monopolizando atenciones, que fue el leer libros lo que le indujo a tomar la mochila e ir a ver todo aquello que había leído Me atrevo a decir que este ímpetu lo comparte gran parte del público ahí reunido. 

A corte personal me sorprendió bastante que afirmara rotundamente que su trabajo de reportero en el conflicto de la antigua Yugoslavia no cambió nada. Tal afirmación atenta contra cualquier esperanza de quién quiere dedicarse a este oficio. No quiero creerlo, no debemos creerlo, que si contamos las cosas, todo al final va a ser en vano. Puede que sea algo que trae el tiempo, luego el tiempo lo dirá. Yo no puedo evitar recordar aquella frase que dice “sólo los locos pueden cambiar el mundo”. Y no dudo de que Arturo Pérez-Reverte está loco de atar.

Entrevista a Isaac Albert

Isaac Albert

Tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa 

Cap de llista d’ERC a les eleccions municipals

“Estem disposats a arriscar molt i a anar molt enllà amb les transformacions que s’han de fer a la ciutat”

El programa del Carnestoltes d’enguany a Terrassa, realitzat per una entitat anomenada “Sussietat de l’Embut”, ha suscitat diverses reaccions en l’àmbit municipal.

El Partit Popular de Terrassa ha emès un comunicat en què ha adjudicat al programa una sèrie d’adjectius gens afavoridora: “irreverent, de mal gust, insultant, intolerant, feridor, rancuniós, vexatiu". El mateix partit no s’està de remarcar que el programa carrega “de manera molt especial amb la religió catòlica”.

La polèmica ha traspassat l’àmbit municipal gràcies al programa Dando Caña del canal Intereconomía que va trobar convenient oferir un debat del què, sense la seva intervenció, hagués estat un simple encreuament de comunicats entre els partits municipals de Terrassa.

Acte seguit,  diversos mitjans han destapat el fet que l’entrevistat en el vídeo d’Intereconomia de més amunt no és més que José Rodríguez, el cap de la Falange Española y de las JONS a Terrassa. El periodista que fa la connexió en directe, en tot moment, el presenta només com un veí afectat.

Aquesta polèmica ens remunta a discutir sobre la llibertat d’expressió i la religió a l’Ajuntament de Terrassa. Velles qüestions, que sovint donem per assumides, i que sorgeixen espontàniament enmig d’un clima de crisi amb incidència en l’àmbit municipal que ens obliga a establir nous reptes de futur. ERC de Terrrassa ha estat un dels partits municipals que ha contestat el comunicat del PP.  De tot això, i de més qüestions relacionades amb la ciutat de Terrassa, n’hem volgut parlar amb l’Isaac Albert, Tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa i cap de llista per ERC a les properes eleccions municipals de maig.

El programa del carnestoltes

- El PP de Terrassa ha titllat el programa del carnestoltes d’irreverent. Quina és la postura d’ERCTerrassa?

És que el carnestoltes per definició és irreverent, aleshores el què han aconseguit els organitzadors és complir el seu objectiu. El PP ho barrejava tot i posava en dubte la llibertat d’expressió, que jo crec que és bàsica. Entenc que els pugui molestar aquest programa però el carnestoltes, històricament, ha estat vinculat amb la sàtira cap al sexe, cap a la religió i cap a la política. El bon sentit de l’humor no passa per riure sinó per riure se’n d’un mateix.

- L’ha fet una entitat anomenada Sussietat de l’Embut i el PP emfatitza el fet que està subvencionada per l’Ajuntament.

El carnestoltes l’organitza aquesta entitat externa a l’Ajuntament, la qual va recuperar aquesta festa amb la democràcia, ja que estava prohibida durant el franquisme.

Nosaltres subvencionem entitats però no fem clientelisme. Les entitats són independents. Si en algun moment aquestes entitats no van amb la línia o traspassen algunes barreres, podem prendre alguna decisió. Però nosaltres no fem el carnestoltes, per això tenim les entitats.

“Si el programa del Carnestoltes és irreverent, els organitzadors han complert el seu objectiu”

El tripartit de Terrassa

- L’ Executiu de l’Ajuntament de Terrassa el forma un tripartit amb els mateixos colors que el del Parlament de Catalunya fins el passat novembre. El de Terrassa sobreviurà a les eleccions de maig?

Difícilment. El tripartit a Terrassa té una dinàmica molt diferent que ha funcionat molt bé i el resultat ha estat positiu.

El resultat electoral manarà. Un tripartit, tal com l’entenem ara, crec que no és possible. Hem arribat a un final d’etapa. Nosaltres estem disposats a arriscar molt i a anar molt enllà amb les transformacions que s’han de fer a la ciutat i creiem que el PSCTerrassa i ICVTerrassa tant agosarats com nosaltres no seran, ni en campanya ni en programa electoral; la qual cosa farà difícil que es pugui repetir el tripartit a l’Ajuntament de Terrassa.

- Creus que la pèrdua de representació d’ERC al Parlament afecta a la branca municipal del partit?

No ha d’afectar i no ha afectat a nivell de l’Ajuntament. L’ escenari polític del país ha canviat sens dubte, i això fa que les polítiques futures s’hagin de fer diferents. Hi ha un canvi de paradigma polític, econòmic i social que fa que la política s’hagi de fer d’una altra manera.

Som un partit petit i en som conscients, però no pensem el petits que som, sinó en com de grans podem ser. Crec que podem arribar a acords amb molta gent, al govern o a l’ oposició.

“Un tripartit (a Terrassa), tal com l’entenem ara, crec que no és possible”

Crisi i finançament de l'Ajuntament

- Som en un context de crisi i el seu impacte sociològic s’ha fet notar a la ciutat. A nivell municipal, què es fa per minimitzar aquest impacte?

En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social. Hem de ser conscients que les decisions que es prenen ara afecten el futur de la ciutat a llarg termini. En aquest sentit, aquestes dades objectives tenen molt a veure amb les apostes que es van fer als anys 80 per com havia de ser aquesta ciutat. Té més atur perquè va apostar més directament pel totxo i el sector immobiliari. Tot i que costarà molt sortir de la crisis a tot arreu, a Terrassa costarà més.

A més les persones sense feina de la ciutat tenen un perfil formatiu molt concret que seran difícils de recol·locar. Nosaltres hem de ser capaços de donar resposta a les necessitats d’urgència social que té Terrassa i trobar un model productiu capaç d’absorbir tot això, encara que sigui complicat.

Durant molts anys ens hem arribat a creure que nosaltres podíem solucionar molts dels problemes dels ciutadans però l’Ajuntament té limitacions molt clares alhora de solucionar-los. En un context de crisis, la gent truca a la porta i es topa amb la realitat, no li podem solucionar totes les necessitats que té.

- La crisi ha evidenciat les dificultats financeres dels Ajuntaments. Com es poden dur a bon terme aquestes polítiques socials quan hi ha pocs diners a la caixa?

Les ciutats són molt complexes i han de estar ben gestionades i Terrassa ho està. La caixa no està buida, s’està buidant. Nosaltres no tenim un problema econòmic sinó de prendre decisions. No estem molt endeutats ni tenim problemes per pagar nòmines...senzillament podrem invertir menys, fer menys programes.

En aquest sentit, al proper mandat, l’organització interna de l’Ajuntament ha de ser molt diferent. Hem de començar a fer política de veritat: escollir, decidir, planificar. Però els números de l’Ajuntament estan molt bé. Sí que és cert que entre un 30% i un 40% dels serveis que oferim nosaltres no ens pertocarien des d’un punt de vista competencial sinó que haurien de ser competència de la Generalitat o l’Estat. Sobre això el que podem fer és queixar-nos, que ja ho fem.

“En aquest moment tenim 22,000 persones aturades i unes 60,000 amb risc d’exclusió social”

L'Acord per Terrassa

- Des d’ ERC heu impulsat l’ anomenat Acord per Terrassa. Ens en pots fer cinc cèntims?

A l’Acord per Terrassa partim de que 33 anys de Ajuntament democràtic ens han portat fins aquí i les ciutats s’han transformat d’una forma espectacular. En un moment on els recursos baixen i la societat està una mica despistada hi ha d’haver un canvi en la forma de fer política. A Terrassa sempre hem tingut una forma de treballar força conjunta, tant el govern municipal com l’oposició. Això ha fet que la societat civil també s’adormi una miqueta. L’Acord que proposem conjunta partits polítics, entitats, persones no associades que es vulguin involucrar en el dia a dia de la ciutat. És obert i l’hem de fer entre tots amb uns punts bàsics: una cituat compacta, cohesionada, cívica, catalana. No pretén que Terrassa sigui la segona ciutat en habitants sinó la primera en qualitat de vida. 

ERC i Solidaritat

- Hi ha hagut contactes entre ERCTerrassa i Solidaritat Catalana per la Independència a Terrassa?

Estem oberts a tothom. Amb Solidaritat hem parlat amb tota confiança perquè conec alguns dels seus membres. Solidaritat pot ser gran però, ara per ara, no és res. Sumem sí, però per què? Alhora de dir “Vosaltres què penseu per la ciutat?”, no hi havia res. A nivell local no tenen un programa definit i a nivell de país... gairebé tampoc.

Solidaritat és un partit independentista però deu ser altres coses, també. Jo també ho sóc d’independentista però em presento per a governar una ciutat. Nosaltres sabem què farem en matèria d’infraestructura, de salut, d’educació...

 

"Alhora de dir “Vosaltres què heu pensat per la ciutat?”, no hi havia res" (Sobre SI)

Terrassa Decideix

- El passat 23 de Gener la plataforma Terrassa Decideix va fer una consulta popular a la ciutat sobre la Independència de Catalunya. Com en valores els resultats?

Espectaculars. Hi va participar un 11,4% del padró i la va fer una plataforma que no va tenir cap suport econòmic. L’Ajuntament hi va col·laborar amb els locals i les urnes però no va fer una campanya 100% activa. Van anar-hi a votar 22,000 persones que en unes municipals significaria l’alcaldia. El resultat qui el vulgui menystenir, s’equivoca. 

L’Isaac Albert valora els resultats del Terrassa Decideix com a espectaculars

Les noves tecnologies en la política

- Quina utilitat troba un polític a les noves tecnologies i a les xarxes socials?

No sóc una persona excessivament formada en noves tecnologies però les intento utilitzar molt. Arribar a la gent és la nostra obligació i per molt carrer que trepitgi arribaré a més gent, i al moment, amb les xarxes socials. És l’eina més democràtica que existeix. Jo, candidat d’un partit petit a la ciutat, tinc la mateixa capacitat d’arribar al mateix número de persones que el candidat més important de la ciutat, per tant, ens iguala. S’han de saber utilitzar, els paràmetres són diferents i has d’estar preparat a rebre crítiques directes, cosa que els polítics hi estem molt poc acostumats. M’he fet jurar a mi mateix intentar no suprimir cap comentari, en el meu Facebook ni en el meu bloc.

   
Entrevista realitzada conjuntament amb Laura Escamilla i Oriol Figuera