La passada tardor vaig estar estudiant a Escòcia, a la Universitat de Stirling. Vaig fer algunes assignatures de política britànica. Va ser especialment interessant: el poble escocès viu un procés cap a la celebració d’un referèndum d’independència amb característiques similars (i també moltes diferències) del de Catalunya. Ja hi ha data, el 18 de setembre de 2014.
He escrit aquesta guia en deu punts per aquells que vulguin aprofundir en el procés. Tot i el format estructurat en punts no és breu. És poti-poti del que he après allà, la recerca que he fet posteriorment i algunes anècdotes personals. Som-hi.
1. Al Regne Unit no hi ha cafè per a tothom
El Regne Unit, com Espanya, és un estat de tradició centralista que s’ha descentralitzat per les reivindicacions de la perifèria. Tot i així, el mític café para todos peninsular, que implica igualtat en el traspàs de competències perquè les comunitats espanyoles no històriques tinguin les mateixes competències que les nacionalitats, no es veu necessari. Si Escòcia reclama l’autogovern no ha de tenir les mateixes competències que, per exemple, el de Gal·les, que té força més afinitat amb les lleis del Parlament Britànic. I mentre Escòcia i Gal·les obtenen l’autonomia, Anglaterra la rebutja. Ells continuen governant-se a través del poder centralitzat de Westminster, seu del Parlament Britànic. Enlloc del regionalisme, Anglaterra es descentralitza cap al localisme; que vol dir més poder pels municipis enlloc de les regions.
El 1997 els escocesos van votar en referèndum tenir un parlament regional i crear la figura de First Minister. El procés es coneix com a Devolution (devolució de competències) i era llargament reclamat pel nacionalisme escocès i fins i tot per algunes corrents dins dels partits britànics.
Dos anys més tard, ja tenien Parlament i Govern propi. ¿Per què els va donar aquesta autonomia? El govern Laborista de Tony Blair havia pujat al poder amb la promesa de resoldre les crisis territorials de Gran Bretanya d’una vegada per totes. Hi havia dues corrents de pensament sobre els efectes de l’autogovern. Tom Dallyel un parlamentari laborista deia aleshores “l’autogovern és un pendent relliscós cap a la independència”. Un altre laborista important, George Robertson opinava just el contrari: “l’autogovern donarà el cop de gràcia al nacionalisme”
Tanmateix, el Partit Laborista tenia una bona motivació per fer-ho. A Escòcia el seu principal competidor no és el Partit Conservador (que és molt minoritari a Escòcia), sinó el Partit Nacionalista Escocès (D’ara endavant m’hi referiré com a SNP), que aglutina pràcticament tot el nacionalisme escocès. En l’eix esquerra-dreta es disputa l’espai socialdemòcrata amb el Partit Laborista Escocès que es percep com un partit més britànic. Per estratègia electoral, l’autogovern interessava als laboristes. Tony Blair i el seu cercle van creure durant els anys 90 que si permetien la creació d’un Parlament Escocès desactivarien la necessitat de nacionalisme i la població escocesa es decantaria massivament pel Partit Laborista, la marca de Blair.
No va anar exactament així. El SNP va saber col·locar-se a l’altura del repte. Si bé el nounat Parlament Escocès va ser governat pels Laboristes, el 2007, els nacionalismes escocesos van poder governar en minoria i demostrar la seva vàlua. El 2011 van renovar el seu suport, aquest cop amb una majoria absoluta, que els va permetre dur a terme el seu projecte estrella: el referèndum per la independència d’Escòcia.
La descentralització de Gran Bretanya resolia altres situacions, a més de l’escocesa. A Gal·les la reivindicació era menys intensa i va resultar en una Assemblea Nacional amb poders legislatius més limitats que els escocesos. A Irlanda del Nord, que ja havia tingut assemblea pròpia en el passat, interessava pel procés de pau acostar la comunitat irlandesa i la unionista en un parlament local. El Regne Unit va avaluar les necessitats de cada comunitat i va atorgar un autogovern en conseqüència. No va haver-hi, en canvi, la gelosia i les renyines entre territoris que van impulsar el cafè per a tothom.
2. El Regne Unit no té constitució
El Regne Unit no té una Carta Magna com la majoria de països del món. És un país obert en canal. Tècnicament s’hi pot aprovar qualsevol llei si es dona la majoria adequada. Si demà la meitat més un dels Membres del Parlament votessin abolir la llei de llibertat de premsa, no hi ha cap raó per no fer-la efectiva. No hi ha cap llei fonamental difícil de reformar (en molts països, com a Espanya, es requereix una majoria de dos terços del parlament) que consagri drets i organitzacions institucionals. Les lleis sortints de les dues cambres, Cambra dels Comuns i Cambra dels Lords, són considerades el grau més alt de legislació sobirana.
Així, hi ha tractats que legislen en matèries com la relació del Parlament amb la Monarquia, drets fonamentals, disseny institucional, etc. Tenen càrrega simbòlica perquè en un altre país tot això estaria escrit en pedra en una Constitució, però a la pràctica són tant fàcils de canviar com qualsevol altre llei. És un tènue coixí legal del qual emanen els valors característics del sistema britànic.
Una d’aquestes lleis de naturalesa simbòlica és el Tractat de la Unió, pel qual Escòcia s’unia a Anglaterra per a formar la Gran Bretanya. Aquest tractat del 1707 seria la llei a derogar si Escòcia esdevingués finalment un estat independent.
La unió dels dos regnes va resultar en un país nou: la Gran Bretanya. Es va considerar que era una nacionalitat pròpia, la britànica i a la vegada cadascun dels dos regnes conservava la seva nacionalitat anterior, l’anglesa i l’escocesa. Un escocès, ara per ara, és britànic, nacionalitat que comparteix amb els anglesos; però compte de dir-li anglès...
El tractat també diu que El Regne d’Anglaterra i el Regne d’Escòcia s’uneixen en un nou Regne anomenat de Gran Bretanya “per sempre més”. Aquest “per sempre més”, aparent final d’un conte idíl·lic escrit fa tres-cents anys, no ha impedit que el Govern Britànic hagi establert un pacte vinculant per a fer un referèndum a Escòcia i derogar el tractat si surt el sí. Cameron hagués pogut aferrar-s’hi de la mateixa manera que a Espanya es divinitza “la indisoluble unidad de la Nación española.”
3. Al SNP no se l’ha votat per anar a Ítaca
Qui a Catalunya vota a Esquerra Republicana, passa automàticament a ser categoritzat com a independentista. Això no passa a Escòcia, on votar el SNP només és garantia de ser socialdemòcrata i defensar els interessos escocesos. Cal tenir en compte que el SNP té pràcticament el monopoli del sentiment nacionalista escocès, enlloc de disseminar-se per l’espai polític com a Catalunya.
Les enquestes demostren que hi ha un sector important dels seus electors que sí desitgen un estat independent. No obstant això, molta gent no ha votat el SNP per ser els líders que els portaran a Ítaca. Perquè ho han fet, doncs?
La victòria del SNP del 2011 no s’entén sense l’anterior, la del 2007. Aquell any, el Partit Laborista, que dominava el Parlament Escocès des de la seva creació, es veia molt afectat pels pecats de la seva marca a nivell nacional: sofria el desgast del govern i havia donat suport a l’impopular guerra d’Iraq. Davant d’aquesta opció socialdemòcrata en declivi, molts escocesos van optar per una d’igual però nacionalista, el SNP. Es presentaven amb un programa social gairebé idèntic que el dels Laboristes però van aconseguir aparentar aire fresc. Van obtenir només un diputat de més que el Partit Laborista Escocès. El 2011 van renovar el seu suport amb majoria absoluta.
El Regne Unit té uns electors molt infidels. La partida del decantament de vots es juga a l’espai de centre i els estudis demostren que molts electors voten segons el que ells anomenen valence: prioritzar els resultats pràctics d’un govern per sobre de les ideologies. Aquí ha radicat l’èxit del SNP des que va ser escollit el 2007, ha aconseguit que els escocesos percebessin una millora en la qualitat de vida a més de presentar-se com el partit que millor defensa els interessos del govern local. Al cap i a la fi, que Escòcia persegueixi una agenda secessionista no és que de cop pateixi d’una febrada nacionalista, sinó de que molts electors han optat per un partit que creuen que gestiona i legisla correctament en assumptes com educació, sanitat, seguretat, etcètera; i que a la vegada és independentista.
4. Alex Salmond, el timoner del procés escocès
També cal atribuir l’èxit del nacionalisme al seu principal líder. Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia i impulsor del procés és gat vell del nacionalisme escocès. Es posicionà com a líder a principis dels anys 90 i va consolidar el viratge del partit cap a la socialdemocràcia i l'europeisme. Això va col·locar el partit al centre i atrapar l'espai del Laborisme que feia un viratge similar. Tot i no guanyar la primera elecció del nounat Parlament Escocès, el 1999 va aconseguir col·locar-se com a cap de l'oposició. El 2007 aconseguiria ser escollit Primer Ministre d'Escòcia i el 2011 revalidaria el títol amb majoria absoluta.
El seu lideratge al SNP és sòlid. Al llarg de la seva carrera s'ha posicionat com un home intel·ligent, un polític hàbil i un llop amb pell d'home agradable i rialler. Vaig assistir a un meeting de Better Together, la campanya pel no, on el titllaven de populista i de demagog, però sobretot el temien. "Tergiversa la realitat. És un home molt perillós", em va dir un empresari escocès favorable al no. Els seus referents polítics? Jordi Pujol n’és un.
“Primer Escòcia” podria ser el seu epitafi. Busca la polèmica i agita però sempre cau dempeus. A l'elecció general del Regne Unit de 2010 va declarar que "volia fer que el Parlament Britànic ballés al ritme d'Escòcia." És una mostra del llenguatge combatiu que utilitza. Té guerra per estona: Durant aquesta mateixa campanya va portar la BBC a judici perquè no el van convidar al debat general entre David Cameron, Gordon Brown i Nick Clegg, tot i que no va guanyar. Seguint amb la BBC, en plena entrevista amb el prestigiós canal britànic, després d'una pregunta incòmoda, diu "Un gran exemple de la imparcialitat a què ens té acostumats la British Brainwashing Corporation [Corporació Britànica de Rentat de Cervell]". Son alguns exemples de la seva vessant més agitadora.
L'estil de Salmond està molt en sintonia amb la faceta reivindicativa del poble escocès. Ells són la Gàl·lia, el poble petit i senzill que aconsegueix fer prevaldre els seus interessos enfront l'ex-imperi. L’actitud combativa i l’èxit de la seva gestió premiat a les eleccions del 2011 que va guanyar amb majoria, demostren que Alex Salmond viu un afer amorós amb el poble escocès. Aconseguirà convèncer-los d'una lluna de mel a l'Escòcia independent?
5. L’Acord d’Edinburgh: els governs negocien de tu a tu
He anat dient que els resultats de les eleccions del 2011 van ser tota una sorpresa a Escòcia. El SNP obtenia una majoria absoluta que cinc anys abans semblava impossible. Una golejada. La imatge que ho representava era l’anomenat Yellow Map (el mapa d’Escòcia pràcticament tot de groc, el color del SNP)
Els mapes de les anteriors eleccions revelen l’ascens impressionant del SNP.
Es diu que sense la imatge imponent d’aquest mapa groc, el Primer Ministre britànic David Cameron no hagués parat tant esment a les demandes dels escocesos. En qualsevol cas, es van endegar les negociacions entre governs.
El govern escocès posava sobre la taula un referèndum amb tres opcions. La primera, mantenir el status quo. La segona, la independència. La tercera, l’anomenada devolution max, havia d’ampliar l’autonomia fiscal i la capacitat de despesa social molt amplis. Semblant al concepte de pacte fiscal.
El principal objectiu de Cameron en les negociacions era retirar aquesta última via. Era la més popular i s’ho va jugar tot a una carta, el sí o el no. Sabia que molts escocesos que sí haguessin votat aquesta autonomia fiscal no farien el pas definitiu cap a la independència i així ho demostraven les enquestes. Per això abans de l’acord va dir que la pregunta havia de ser clara. A més, un no rotund en el referèndum aparcaria la qüestió durant molt de temps.
El SNP també va acceptar jugar-s’ho tot a la carta del sí o no. D’aquí en va sortir la pregunta del referèndum: Should Scotland be an independent country? (Escòcia hauria de ser un país independent?) La negativa rotunda de Cameron a la tercera via els donava molt de marge per negociar. Van aconseguir que el referèndum es legislés des d’Escòcia tot i que es farà sota la mirada i control de la Electoral Commission, l’organisme independent que regula totes les eleccions britàniques. Van aconseguir que es pogués votar a partir dels 16 anys tot i que sembla que el tret els pot sortir per la culata perquè no volen independitzar-se. Tots dos governs es van comprometre també a treballar constructivament pel bé de la gent d’Escòcia sigui quin sigui el resultat.
Al Regne Unit es considera que les competències en matèria de sobirania resideixen al Parlament de Westminster. Per això la qüestió s’ha resolt amb un arranjament temporal. A la llei que va crear el Parlament Escocès (Scotland Act, 1998) hi trobem una secció que diu que es poden transferir poders entre Holyrood i Westminster si els dos parlaments hi accedeixen. S’ha invocat aquest precepte per a que el Parlament de Westminster atorgui poders especials per a celebrar el referèndum de manera temporal.
Va ser un dia triomfal per Salmond. Cameron va demostrar actitud conciliadora i democràtica. El First Minister escocès va aconseguir que el Prime Minister britànic viatgés a Edimburg per a firmar l’acord. S’equiparava la importància dels dos governs i així es prefigurava la talla d’estadista d’Alex Salmond. Escenificats al St Andrew’s Hall, seu del govern escocès, els acords d’Edimburg semblaven una visita entre caps d’estat, una imatge que fa les delícies dels escocesos partidaris del sí.
6. Els mitjans no son parcials però no carreguen contra el procés sistemàticament
El dia que es va publicar el Llibre Blanc de la independènica d’Escòcia - una mena de full de ruta del procés i esbós del possible Estat escocès - les portades de les edicions escoceses dels rotatius britànics no van ser amables amb el govern escocès. Sobretot els diaris d'òrbita conservadora i els tabloides.
La més gràfica, com de costum, la portada de The Sun que posa a Salmond de protagonista de Regreso al Futuro:
Uns quants titulars:
El Daily Record, un tabloide vinculat al Partit Laborista: "Salmond promet que hi haura diners, diners, diners amb la independència però...S'ha oblidat del preu a pagar?"
El Daily Express, un tabloide vinculat al Partit Conservador: "Un salt a la foscor" Un altre tabloide conservador, el Daily Mail: "El gran farsant. [...] És un regitzell de suborns desvergonyits i un full de ruta cap a un desastre indubtable"
Altres diaris, més seriosos titulen amb cites de Salmond. The Scotsman, per exemple titula simplement "Scotlands Future?"
Podeu veure més portades aquí.
A aquestes altures del debat, que el tema de la independència ocupi portades no és habitual. Si no passa quelcom important, com la presentació del Llibre Blanc per part del govern escocès, els tabloides es dediquen a les habituals xafarderies sobre famosos o als casos de menors segrestats. Els diaris britànics seriosos com The Guardian, el Times o el Telegraph en parlen però no ho destaquen molt. Diaris escocesos com el Herald Scotland i The Scotsman són els que més tinta hi dediquen. Això segurament canviarà a mesura que ens acostem a la data de celebració del referèndum.
El que vinc a dir és que el tema escocès no apareix repetida i sistemàticament a la premsa amb la intenció de desprestigiar el procés, com passa amb Catalunya i els rotatius de Madrid. La militància i la parcialitat també són marca de la casa però no s'obsessionen amb el tema.
El dia que es va presentar el Llibre Blanc vaig anar a veure el debat posterior al Parlament Escocès on es discutia obertament sobre la independència. Coincidia que una escola visitava la cambra. A ningú li va semblar estrany: segurament escoltar un debat plural, sigui quin sigui el tema, és bo per les criatures. Què jo sàpiga no ha passat aquí, però seria divertit comprovar què dirien els diaris de Madrid si una escola portés els nens a veure un debat sobre la independència de Catalunya al Parlament.
La BBC també juga un paper destacat en el debat. Ha organitzat una sèrie de debats en diversos llocs del país on el públic pot fer preguntes als polítics, tot en un ambient d’exasperant cordialitat britànica. Tot i així, la vaca sagrada de les televisions públiques europees ha estat acusada de ser parcial en el debat. El mateix director reconeixia en declaracions que els costaria ser imparcials. En aquest interessant bloc en català sobre el procés escocès se’n recullen alguns exemples.
7. Hi ha campanya pel sí i pel no amb participació de la societat civil
Pel que fa a les campanyes, les dues estan en marxa des de fa temps: la del sí, Yes Scotland i la del no, Better Together.
Yes Scotland disposa de 2 milions d’euros la majoria dels quals provenen només de 5 donants. El Partit Verd escocès, que també la recolzava inicialment, se’n ha anat despenjant perquè, segons ells, està instrumentalitzada pel SNP. Sembla que és la més activa a les xarxes socials. Té 36.000 seguidors. Better Together en té 20.500.
Yes Scotland distribueix vídeos com aquest per motivar el personal.
He escrit aquesta guia en deu punts per aquells que vulguin aprofundir en el procés. Tot i el format estructurat en punts no és breu. És poti-poti del que he après allà, la recerca que he fet posteriorment i algunes anècdotes personals. Som-hi.
1. Al Regne Unit no hi ha cafè per a tothom
El Regne Unit, com Espanya, és un estat de tradició centralista que s’ha descentralitzat per les reivindicacions de la perifèria. Tot i així, el mític café para todos peninsular, que implica igualtat en el traspàs de competències perquè les comunitats espanyoles no històriques tinguin les mateixes competències que les nacionalitats, no es veu necessari. Si Escòcia reclama l’autogovern no ha de tenir les mateixes competències que, per exemple, el de Gal·les, que té força més afinitat amb les lleis del Parlament Britànic. I mentre Escòcia i Gal·les obtenen l’autonomia, Anglaterra la rebutja. Ells continuen governant-se a través del poder centralitzat de Westminster, seu del Parlament Britànic. Enlloc del regionalisme, Anglaterra es descentralitza cap al localisme; que vol dir més poder pels municipis enlloc de les regions.
El 1997 els escocesos van votar en referèndum tenir un parlament regional i crear la figura de First Minister. El procés es coneix com a Devolution (devolució de competències) i era llargament reclamat pel nacionalisme escocès i fins i tot per algunes corrents dins dels partits britànics.
Dos anys més tard, ja tenien Parlament i Govern propi. ¿Per què els va donar aquesta autonomia? El govern Laborista de Tony Blair havia pujat al poder amb la promesa de resoldre les crisis territorials de Gran Bretanya d’una vegada per totes. Hi havia dues corrents de pensament sobre els efectes de l’autogovern. Tom Dallyel un parlamentari laborista deia aleshores “l’autogovern és un pendent relliscós cap a la independència”. Un altre laborista important, George Robertson opinava just el contrari: “l’autogovern donarà el cop de gràcia al nacionalisme”
Tanmateix, el Partit Laborista tenia una bona motivació per fer-ho. A Escòcia el seu principal competidor no és el Partit Conservador (que és molt minoritari a Escòcia), sinó el Partit Nacionalista Escocès (D’ara endavant m’hi referiré com a SNP), que aglutina pràcticament tot el nacionalisme escocès. En l’eix esquerra-dreta es disputa l’espai socialdemòcrata amb el Partit Laborista Escocès que es percep com un partit més britànic. Per estratègia electoral, l’autogovern interessava als laboristes. Tony Blair i el seu cercle van creure durant els anys 90 que si permetien la creació d’un Parlament Escocès desactivarien la necessitat de nacionalisme i la població escocesa es decantaria massivament pel Partit Laborista, la marca de Blair.
 |
| Imatge: universalnewsandsport.com |
La descentralització de Gran Bretanya resolia altres situacions, a més de l’escocesa. A Gal·les la reivindicació era menys intensa i va resultar en una Assemblea Nacional amb poders legislatius més limitats que els escocesos. A Irlanda del Nord, que ja havia tingut assemblea pròpia en el passat, interessava pel procés de pau acostar la comunitat irlandesa i la unionista en un parlament local. El Regne Unit va avaluar les necessitats de cada comunitat i va atorgar un autogovern en conseqüència. No va haver-hi, en canvi, la gelosia i les renyines entre territoris que van impulsar el cafè per a tothom.
2. El Regne Unit no té constitució
El Regne Unit no té una Carta Magna com la majoria de països del món. És un país obert en canal. Tècnicament s’hi pot aprovar qualsevol llei si es dona la majoria adequada. Si demà la meitat més un dels Membres del Parlament votessin abolir la llei de llibertat de premsa, no hi ha cap raó per no fer-la efectiva. No hi ha cap llei fonamental difícil de reformar (en molts països, com a Espanya, es requereix una majoria de dos terços del parlament) que consagri drets i organitzacions institucionals. Les lleis sortints de les dues cambres, Cambra dels Comuns i Cambra dels Lords, són considerades el grau més alt de legislació sobirana.
Així, hi ha tractats que legislen en matèries com la relació del Parlament amb la Monarquia, drets fonamentals, disseny institucional, etc. Tenen càrrega simbòlica perquè en un altre país tot això estaria escrit en pedra en una Constitució, però a la pràctica són tant fàcils de canviar com qualsevol altre llei. És un tènue coixí legal del qual emanen els valors característics del sistema britànic.
Una d’aquestes lleis de naturalesa simbòlica és el Tractat de la Unió, pel qual Escòcia s’unia a Anglaterra per a formar la Gran Bretanya. Aquest tractat del 1707 seria la llei a derogar si Escòcia esdevingués finalment un estat independent.
 |
| Act of the Union, del 1707 |
El tractat també diu que El Regne d’Anglaterra i el Regne d’Escòcia s’uneixen en un nou Regne anomenat de Gran Bretanya “per sempre més”. Aquest “per sempre més”, aparent final d’un conte idíl·lic escrit fa tres-cents anys, no ha impedit que el Govern Britànic hagi establert un pacte vinculant per a fer un referèndum a Escòcia i derogar el tractat si surt el sí. Cameron hagués pogut aferrar-s’hi de la mateixa manera que a Espanya es divinitza “la indisoluble unidad de la Nación española.”
3. Al SNP no se l’ha votat per anar a Ítaca
Qui a Catalunya vota a Esquerra Republicana, passa automàticament a ser categoritzat com a independentista. Això no passa a Escòcia, on votar el SNP només és garantia de ser socialdemòcrata i defensar els interessos escocesos. Cal tenir en compte que el SNP té pràcticament el monopoli del sentiment nacionalista escocès, enlloc de disseminar-se per l’espai polític com a Catalunya.
Les enquestes demostren que hi ha un sector important dels seus electors que sí desitgen un estat independent. No obstant això, molta gent no ha votat el SNP per ser els líders que els portaran a Ítaca. Perquè ho han fet, doncs?
La victòria del SNP del 2011 no s’entén sense l’anterior, la del 2007. Aquell any, el Partit Laborista, que dominava el Parlament Escocès des de la seva creació, es veia molt afectat pels pecats de la seva marca a nivell nacional: sofria el desgast del govern i havia donat suport a l’impopular guerra d’Iraq. Davant d’aquesta opció socialdemòcrata en declivi, molts escocesos van optar per una d’igual però nacionalista, el SNP. Es presentaven amb un programa social gairebé idèntic que el dels Laboristes però van aconseguir aparentar aire fresc. Van obtenir només un diputat de més que el Partit Laborista Escocès. El 2011 van renovar el seu suport amb majoria absoluta.
El Regne Unit té uns electors molt infidels. La partida del decantament de vots es juga a l’espai de centre i els estudis demostren que molts electors voten segons el que ells anomenen valence: prioritzar els resultats pràctics d’un govern per sobre de les ideologies. Aquí ha radicat l’èxit del SNP des que va ser escollit el 2007, ha aconseguit que els escocesos percebessin una millora en la qualitat de vida a més de presentar-se com el partit que millor defensa els interessos del govern local. Al cap i a la fi, que Escòcia persegueixi una agenda secessionista no és que de cop pateixi d’una febrada nacionalista, sinó de que molts electors han optat per un partit que creuen que gestiona i legisla correctament en assumptes com educació, sanitat, seguretat, etcètera; i que a la vegada és independentista.
4. Alex Salmond, el timoner del procés escocès
També cal atribuir l’èxit del nacionalisme al seu principal líder. Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia i impulsor del procés és gat vell del nacionalisme escocès. Es posicionà com a líder a principis dels anys 90 i va consolidar el viratge del partit cap a la socialdemocràcia i l'europeisme. Això va col·locar el partit al centre i atrapar l'espai del Laborisme que feia un viratge similar. Tot i no guanyar la primera elecció del nounat Parlament Escocès, el 1999 va aconseguir col·locar-se com a cap de l'oposició. El 2007 aconseguiria ser escollit Primer Ministre d'Escòcia i el 2011 revalidaria el títol amb majoria absoluta.
El seu lideratge al SNP és sòlid. Al llarg de la seva carrera s'ha posicionat com un home intel·ligent, un polític hàbil i un llop amb pell d'home agradable i rialler. Vaig assistir a un meeting de Better Together, la campanya pel no, on el titllaven de populista i de demagog, però sobretot el temien. "Tergiversa la realitat. És un home molt perillós", em va dir un empresari escocès favorable al no. Els seus referents polítics? Jordi Pujol n’és un.
“Primer Escòcia” podria ser el seu epitafi. Busca la polèmica i agita però sempre cau dempeus. A l'elecció general del Regne Unit de 2010 va declarar que "volia fer que el Parlament Britànic ballés al ritme d'Escòcia." És una mostra del llenguatge combatiu que utilitza. Té guerra per estona: Durant aquesta mateixa campanya va portar la BBC a judici perquè no el van convidar al debat general entre David Cameron, Gordon Brown i Nick Clegg, tot i que no va guanyar. Seguint amb la BBC, en plena entrevista amb el prestigiós canal britànic, després d'una pregunta incòmoda, diu "Un gran exemple de la imparcialitat a què ens té acostumats la British Brainwashing Corporation [Corporació Britànica de Rentat de Cervell]". Son alguns exemples de la seva vessant més agitadora.
L'estil de Salmond està molt en sintonia amb la faceta reivindicativa del poble escocès. Ells són la Gàl·lia, el poble petit i senzill que aconsegueix fer prevaldre els seus interessos enfront l'ex-imperi. L’actitud combativa i l’èxit de la seva gestió premiat a les eleccions del 2011 que va guanyar amb majoria, demostren que Alex Salmond viu un afer amorós amb el poble escocès. Aconseguirà convèncer-los d'una lluna de mel a l'Escòcia independent?
 |
| Alex Salmond - Imatge:dailymail.co.uk |
5. L’Acord d’Edinburgh: els governs negocien de tu a tu
He anat dient que els resultats de les eleccions del 2011 van ser tota una sorpresa a Escòcia. El SNP obtenia una majoria absoluta que cinc anys abans semblava impossible. Una golejada. La imatge que ho representava era l’anomenat Yellow Map (el mapa d’Escòcia pràcticament tot de groc, el color del SNP)
 |
| Imatge: scotland.gov.uk |
Els mapes de les anteriors eleccions revelen l’ascens impressionant del SNP.
 |
| Eleccions 2003 |
 |
| Eleccions 2007 |
Es diu que sense la imatge imponent d’aquest mapa groc, el Primer Ministre britànic David Cameron no hagués parat tant esment a les demandes dels escocesos. En qualsevol cas, es van endegar les negociacions entre governs.
El govern escocès posava sobre la taula un referèndum amb tres opcions. La primera, mantenir el status quo. La segona, la independència. La tercera, l’anomenada devolution max, havia d’ampliar l’autonomia fiscal i la capacitat de despesa social molt amplis. Semblant al concepte de pacte fiscal.
El principal objectiu de Cameron en les negociacions era retirar aquesta última via. Era la més popular i s’ho va jugar tot a una carta, el sí o el no. Sabia que molts escocesos que sí haguessin votat aquesta autonomia fiscal no farien el pas definitiu cap a la independència i així ho demostraven les enquestes. Per això abans de l’acord va dir que la pregunta havia de ser clara. A més, un no rotund en el referèndum aparcaria la qüestió durant molt de temps.
El SNP també va acceptar jugar-s’ho tot a la carta del sí o no. D’aquí en va sortir la pregunta del referèndum: Should Scotland be an independent country? (Escòcia hauria de ser un país independent?) La negativa rotunda de Cameron a la tercera via els donava molt de marge per negociar. Van aconseguir que el referèndum es legislés des d’Escòcia tot i que es farà sota la mirada i control de la Electoral Commission, l’organisme independent que regula totes les eleccions britàniques. Van aconseguir que es pogués votar a partir dels 16 anys tot i que sembla que el tret els pot sortir per la culata perquè no volen independitzar-se. Tots dos governs es van comprometre també a treballar constructivament pel bé de la gent d’Escòcia sigui quin sigui el resultat.
Al Regne Unit es considera que les competències en matèria de sobirania resideixen al Parlament de Westminster. Per això la qüestió s’ha resolt amb un arranjament temporal. A la llei que va crear el Parlament Escocès (Scotland Act, 1998) hi trobem una secció que diu que es poden transferir poders entre Holyrood i Westminster si els dos parlaments hi accedeixen. S’ha invocat aquest precepte per a que el Parlament de Westminster atorgui poders especials per a celebrar el referèndum de manera temporal.
Va ser un dia triomfal per Salmond. Cameron va demostrar actitud conciliadora i democràtica. El First Minister escocès va aconseguir que el Prime Minister britànic viatgés a Edimburg per a firmar l’acord. S’equiparava la importància dels dos governs i així es prefigurava la talla d’estadista d’Alex Salmond. Escenificats al St Andrew’s Hall, seu del govern escocès, els acords d’Edimburg semblaven una visita entre caps d’estat, una imatge que fa les delícies dels escocesos partidaris del sí.
 |
| Imatge:telegraph.co.uk |
6. Els mitjans no son parcials però no carreguen contra el procés sistemàticament
El dia que es va publicar el Llibre Blanc de la independènica d’Escòcia - una mena de full de ruta del procés i esbós del possible Estat escocès - les portades de les edicions escoceses dels rotatius britànics no van ser amables amb el govern escocès. Sobretot els diaris d'òrbita conservadora i els tabloides.
La més gràfica, com de costum, la portada de The Sun que posa a Salmond de protagonista de Regreso al Futuro:
 |
| Imatge: bbc.com |
El Daily Record, un tabloide vinculat al Partit Laborista: "Salmond promet que hi haura diners, diners, diners amb la independència però...S'ha oblidat del preu a pagar?"
El Daily Express, un tabloide vinculat al Partit Conservador: "Un salt a la foscor" Un altre tabloide conservador, el Daily Mail: "El gran farsant. [...] És un regitzell de suborns desvergonyits i un full de ruta cap a un desastre indubtable"
Altres diaris, més seriosos titulen amb cites de Salmond. The Scotsman, per exemple titula simplement "Scotlands Future?"
Podeu veure més portades aquí.
A aquestes altures del debat, que el tema de la independència ocupi portades no és habitual. Si no passa quelcom important, com la presentació del Llibre Blanc per part del govern escocès, els tabloides es dediquen a les habituals xafarderies sobre famosos o als casos de menors segrestats. Els diaris britànics seriosos com The Guardian, el Times o el Telegraph en parlen però no ho destaquen molt. Diaris escocesos com el Herald Scotland i The Scotsman són els que més tinta hi dediquen. Això segurament canviarà a mesura que ens acostem a la data de celebració del referèndum.
El que vinc a dir és que el tema escocès no apareix repetida i sistemàticament a la premsa amb la intenció de desprestigiar el procés, com passa amb Catalunya i els rotatius de Madrid. La militància i la parcialitat també són marca de la casa però no s'obsessionen amb el tema.
El dia que es va presentar el Llibre Blanc vaig anar a veure el debat posterior al Parlament Escocès on es discutia obertament sobre la independència. Coincidia que una escola visitava la cambra. A ningú li va semblar estrany: segurament escoltar un debat plural, sigui quin sigui el tema, és bo per les criatures. Què jo sàpiga no ha passat aquí, però seria divertit comprovar què dirien els diaris de Madrid si una escola portés els nens a veure un debat sobre la independència de Catalunya al Parlament.
La BBC també juga un paper destacat en el debat. Ha organitzat una sèrie de debats en diversos llocs del país on el públic pot fer preguntes als polítics, tot en un ambient d’exasperant cordialitat britànica. Tot i així, la vaca sagrada de les televisions públiques europees ha estat acusada de ser parcial en el debat. El mateix director reconeixia en declaracions que els costaria ser imparcials. En aquest interessant bloc en català sobre el procés escocès se’n recullen alguns exemples.
7. Hi ha campanya pel sí i pel no amb participació de la societat civil
Pel que fa a les campanyes, les dues estan en marxa des de fa temps: la del sí, Yes Scotland i la del no, Better Together.
Yes Scotland disposa de 2 milions d’euros la majoria dels quals provenen només de 5 donants. El Partit Verd escocès, que també la recolzava inicialment, se’n ha anat despenjant perquè, segons ells, està instrumentalitzada pel SNP. Sembla que és la més activa a les xarxes socials. Té 36.000 seguidors. Better Together en té 20.500.
Yes Scotland distribueix vídeos com aquest per motivar el personal.
Better Together ha recaptat 1,3 millions d’euros, molts d’ells provinents del poder econòmic. Per exemple, un empresari vinculat al món del petroli n’ha donat 500,000. El director de la campanya, Allistair Darling, responsable de la cartera d’Hisenda amb Gordon Brown, va dir que s’havia de “guanyar bé” per tal d’aparcar la qüestió del referèndum escocès per molt de temps. Els partidaris de la independència els acusen de fer una campanya basada en la por. És lògic, l’opció del No s’interpreta com “tot quedarà igual” i és difícil vendre immobilisme com a projecte engrescador.
Les campanyes ja han superat el debat sobre si s’ha de votar o no. L’èxit radica en demostrar o refusar que en una Escòcia independent s’hi viurà millor. Difonen informes a la premsa, fan filtracions.. Totes dues son molt actives i es nodreixen de voluntaris. A Stirling, on vaig residir, una ciutat mitjana, tenia divisions locals de les dues, però es reunien en residències particulars perquè no tenien local propi. Regularment repartien tríptics en llocs transitats, com a les estacions de tren. Fins i tot la universitat tenia els seus propis grups d’estudiants mobilitzats.
Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un meeting de la branca local de Better Together. Es celebrava en una casa particular a la zona alta de la ciutat. L’hoste oferia menjar i beure a canvi de 10 lliures que anaven de pet al què ells anomenaven “the cause”, és a dir, a la seva campanya. Allà socialitzaven i feien una mena de conferències improvisades. Va parlar-hi el responsable de la campanya del poble del costat per compartir idees. Després un jove que estava a les llistes dels conservadors per les eleccions europees segons el qual la Unió Europea és una mena d’Unió Soviètica disfressada de cara macroestructura d’inútils funcionaris que passen el dia maquinant com burlar-se de la apreciada sobirania del seu Imperi. Molts britànics opinen en aquests termes de la UE, però això és un altre tema.
Les opinions eren variades. Alguns d’independència no en volien ni sentir a parlar. “Vam lluitar plegats a la guerra!”, deia un romàntic. Altres creien que els objectius que perseguia Salmond eren lloables però que havia de fer-ho dins del Regne Unit. “Hi haurà transferències de funcionaris si el país s’independitza?”, era una de les majors preocupacions. També n’hi ha que pensen que Salmond és una mena de demagog a qui s’ha de parar els peus. Feia poc s’havia presentat el Llibre Blanc, que delimita els passos a seguir cap a l’Escòcia amb Estat. “La gran obra de ficció escocesa del segle XXI”, em deien. Per aquests unionistes escocesos, Mariano Rajoy era un heroi. Justament aquella setmana els havia fet un favor referint-se al tema escocès: “Tinc clar que una regió que obtingui la independència d’un Estat Membre quedaria fora de lla Unió Europea. Fora bo que ho coneguin els escocesos i la resta dels ciutadans europeus.” És clar, Rajoy en realitat escombrava cap a casa, així que vaig mirar de explica’ls-hi una mica millor perquè el president del govern espanyol feia aquestes declaracions.
8. El moment és ara
“Som la generació de la independència d’Escòcia. I el nostre moment és ara”, va dir Alex Salmond a la conferència anual del seu partit. Aquesta és la idea que plana sobre els nacionalistes escocesos: no sabem si tindrem alguna altra oportunitat; cal aprofitar aquesta. Sobretot quan bona part dels arguments per justificar la independència són conjunturals.
El Regne Unit, com molts d’altres estats, s’ha apuntat al carro de les retallades. Però el partit Conservador Britànic - tot i compartir govern amb els Liberal Demòcrates que suposadament són una força moderadora - ja hi està avesat en això de retallar i privatitzar. Si bé Cameron es presentava a les eleccions com un conservador moderat que matisava la filosofia de Thatcher, tant el moment econòmic com els membres conservadors del parlament - molts sí, hereus del thatcherisme - l’han empès cap a la dreta.
Enfront a les retallades imposades des de Westminster, Escòcia es reivindica com un reducte socialdemòcrata. Això fa temps que ha estat així: tradicionalment els escocesos votaven el Partit Laborista o al Partit dels Liberal Demòcrates. Els conservadors mai hi ha tingut massa èxit. En la memòria col·lectiva hi resta el desori de moltes famílies escoceses que van patir les retallades i les privatitzacions de l’era Thatcher, incidint especialment a la zona industrial de Glasgow. Alex Salmond i els seus col·legues es dediquen a explicar als seus conciutadans com els afecten les retallades d’avui en dia i així marquen diferències amb una Escòcia independent: Ells rebutgen les retallades perquè entenen que els Escocesos volen un altre model. Quan Salmond detalla la seva visió per una Escòcia independent els referents són Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia. Països petits amb socialdemocràcia de pedigrí.
La tardor passada, quan jo era a Escòcia, l’opinió pública coïa amb dos temes concrets que exemplificaven aquestes diferències: la bedroom tax i la privatització del Royal Mail. La bedroom tax fa referència una impost a les ajudes al lloguer o a la hipoteca si la casa té espai que es considera inocupat. Salmond recorda que una Escòcia independent tindria els poders per derogar-la. El servei de correus, el Royal Mail, està en procés de privatització per ordre del govern Cameron, un meló que ni Thatcher es va atrevir a obrir. En canvi, Salmond diu que si d’ell depengués tornaria a mans públiques. En aquests temes els SNP hi troba la matèria prima per fer política i justificar la necessitat d’un Estat. Segons ells, moltes mesures imposades des de Westminster no són pròpies del model Escocès i que una Constitució pròpia els permetria decidir tot això per ells mateixos.
En la temença del Partit Conservador també hi rau la raó per la qual el referèndum es fa a final de legislatura. Quan es van signar l’ Acord d’Edinburgh, que va atorgar el dret a consultar els escocesos, David Cameron no anava tan malament com ara a les enquestes. La proximitat d’una elecció al Regne Unit que revalidés la victòria del Partit Conservador, aquell que pinten com laboratori de retallades i privatització a dojo, faria decantar el vot cap a l’opció independentista. És una de les raons que eximeix Salmond: independència entesa com a esperit rebel contra els conservadors de la metròpoli londinenca.
És lògic pensar, doncs, que aquests arguments no funcionarien si el Govern de Cameron no hagués de (o volgués) aplicar retallades. No hauria funcionat - o almenys no tant efectivament - amb Tony Blair. Per això depèn del moment polític.
També cal buscar la dèria del SNP per aixecar la bandera de la independència en el fet que per primer cop en la seva història gaudeixen d’una majoria absoluta. El moment dolç que viuen al parlament escocès podria entrar en terreny pantanós i tornar-los a condemnar a la oposició. Tot i que això no sembla que pugui passar a curt termini - la seva intenció de vot es manté al 40% - ningú pot preveure què faran els electors si un projecte polític tan important com un referèndum d’independència fracassa.
9. L’Estat escocès ja està esbossat
El 26 de Novembre de 2013 Alex Salmond presentava a Glasgow el Llibre Blanc de la Independència d’Escòcia amb l’objectiu de clarificar les passes que calia seguir cap a la independència i les característiques d’aquest Estat tan cobejat.
 |
| Llibre Blanc - Imatge: 4.bp.blogspot.com |
En la seva vessant de full de ruta, el Paper Blanc contempla pel juliol l’inici de la campanya oficial fins el 18 de setembre de 2014, dia del referèndum. En cas del resultat favorable al sí, s’obrirà un període de negociacions amb el Regne Unit i el 25 de març del 2016, Escòcia es declararia formalment independent. Dos mesos més tard, caldria celebrar eleccions per escollir un parlament constituent, és a dir que ostenti el mandat de redactar una Constitució.
Al Llibre Blanc el govern escocès també hi esbossa la visió pròpia de com hauria de ser aquest Estat. Com a principis generals, l’Escòcia independent mantindria la Reina Isabel com a Cap d’Estat – la tenen molts països de la Commonwealth com Canadà o Austràlia i fins a 16 estats sobirans – i es quedaria amb la Lliura esterlina com a moneda, la BBC com a servei de comunicació públic, l’estatus de Membre de la Unió Europea i la lliure circulació entre territoris del voltant (la Common Travel Agency que elimina les fronteres entre Regne Unit i Irlanda). Val a dir que tot això és un brindis al sol, ja que tots aquests temes s’haurien de negociar amb la resta de britànics i, mentre no s'hagi votat, formen part de l'estira i arronsa de la campanya.
- La lliura: La pràctica totalitat dels escocesos vol conservar-la. Escòcia i Irlanda del Nord, són de les poques regions del món capaces de tenir una versió pròpia de la moneda: els bancs privats, com el Royal Bank of Scotland, poden imprimir diners amb el recolzament financer del Banc d’Anglaterra. Permetrà, doncs el Banc d’Anglaterra que els escocesos conservin la lliura si opten per separar-se? Ara per ara, la lliura és "moneda de canvi", una mesura de coacció per decantar el vot cap a l'unionisme. Però els independentistes també tenen el seu as a la màniga. Estan disposats a emportar-se'n la seva part del deute del Regne Unit si se'ls permet conservar la lliura. A més que és contraproduent pels anglesos, ja que Escòcia és el seu segon client comercial. Segurament el tema no es mourà d'aquests termes fins que es voti.
- La Unió Europea: La voluntat del govern escocès és la de resoldre ràpidament el tema. Ells parlen de continuity of effect: volen continuar aplicant els tractats després de la hipotètica independència i negociar amb la UE una incorporació ipso facto que els suposi una transició sense entrebancs. La Comissió, ara per ara, sembla indicar que Escòcia, com Catalunya haurien de reincorporar-se a la Unió Europea mitjançant el procediment formal, unes negociacions que poden durar anys. No és d'estranyar, la Comissió es deu a uns Estats Membres que volen evitar a tota costa un campi qui pugui regional a la UE. Un cop Escòcia i Catalunya hagin votat i, en cas que sigui favorable a la separació, entrarà en joc la realpolitik i els termes canviaran. A més, els conservadors britànics planegen celebrar un referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la UE, així que irònicament Escòcia podria quedar-se fora de l’espai europeu si opta per no separar-se.
- Immigració: Mentre que el Regne Unit aplica una política molt restrictiva amb perspectiva d’anar a pitjor, Escòcia té interès en obrir les seves fronteres. És un país macrocèfal, la major part de gent viu als voltants d'Edinburgh o Glasgow. La immigració pot ajudar a equilibrar el territori i repoblar el nord, a més de reeixir una economia que ja creix.
- Defensa: Escòcia planteja muntar-se un exèrcit propi i entrar a la OTAN. L’SNP solia defensar que Escòcia no entrés a l’OTAN, però fa un parell d’anys van haver de fer un viratge per la causa. En defensa és especialment rellevant l'anomenat Trident: la major flota de submarins nucel•lars del Regne Unit, situada en territori escocès. En cas del sí, el govern preveu el retorn de Trident a la resta del Regne Unit ja que vol entrar a l'OTAN en qualitat de membre sense armes nuclears. Es comprometen a quedar-se la flota fins el 2020, data límit perquè la qüestió es resolgui.
- Petroli: Juntament amb Noruega, el Regne Unit és el principal explotador del petroli del Mar del Nord. Salmond sosté que en cas d'independència els pertocaria un 90% dels jaciments. No és cap tonteria, es calcula que Escòcia té el 60% de les reserves del petroli de la UE. És també un debat molt obert i delicat; s'han de traçar línies i seria un tema a tractar en les negociacions posteriors.
Perquè és tan important el petroli? Hi ha estats que recolzen el seu model econòmic en aquest recurs i això és precisament el què vol fer el SNP. Hem dit anteriorment que Alex Salmond acosta la idea d'una Escòcia independent a la dels països escandinaus, el model social dels quals el petroli ajuda a garantir. Noruega té un fons del petroli amb un doble objectiu: protegir les finances del país de les fluctuacions del preu del petroli a l’escena internacional i garantir les pensions. A finals del 2013 tenia 608.000 milions d'euros i augmenta cada any amb els beneficis de l'explotació petrolífera i amb inversions als mercats internacionals. Aquest és el referent de Salmond i companyia. L'Escòcia independent podrà tenir universitats gratuïtes, un impost de societats baix, uns salaris dignes i tota mena d'incentius fiscals descrits al Llibre Blanc gràcies, en part, a una milionada finançada amb els beneficis del petroli.
En la descripció de l’apartat social és un es veu clarament l’arma de doble tall que és aquest document. En les seves pàgines hi ha molts caramels que, si es recullen, s'arriba a la conclusió que l'Escòcia independent seria un bucòlic país de tall escandinau i a sobre amb castells medievals i un paisatge bonic. És política, toca als escocesos decidir si s'ho creuen o no. Un exemple de caramel sucós propi d'un país avançat és la proposta de que l'Estat pagués 1140 hores de guarderia a costa de l’erari públic i a jornada complerta perquè els pares poguessin tornar a la feina ràpidament després de tenir fills. És aquí on s’ha de presentar una proposta com aquesta?
Amb les enquestes a la contra, el govern escocès ha produït un document amb voluntat d’explicar i capgirar el vot. Pertoca als escocesos escollir si es creuen aquesta terra promesa. Què val més roí conegut o bo per conèixer?
10. De moment guanya el no
“Els cinc membres permanents de les Nacions Unides són els Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia, la Xina i òbviament Escòcia quan sigui independent”. Ho va dir un professor en una classe de política internacional i el personal va esclatar a riure. Aquesta és la sorna amb la que alguns escocesos parlen del fet que el seu país esdevingui un estat. La independència té alguns fervents partidaris que voten el SNP, però sembla ser que a dia d’avui no són suficients.
Les enquestes acostumen a posar el sí entre el 30 i el 40%. El no oscil·la entre el 45% i el 55%. Hi ha aproximadament un 15%-20% d’indecisos. El repte està en convèncer aquesta majoria que ara per ara no els fa ni fred ni calor. La Wikipedia fa un recull d’enquestes.
Què pot passar sí guanya el no? El projecte estrella del SNP fracassaria, molt soroll per no res. Podrien patir un revés electoral, tot i que de moment tornarien a guanyar si fem cas de les enquestes. Segurament continuaran amb la reivindicació d’obtenir més competències.
Cal tenir en compte que històricament el nacionalisme escocès ha estat un fenomen oscil·lant. Els vots al SNP són marginals fins els anys 70, quan hi ha un pic i es tornen a enfonsar fins els anys 90. A partir de la passada dècada fan el salt a les majories. Si el referèndum fracassa podria tornar a caure perquè no és segur que el SNP hagi arribat per quedar-se. De fet, a les eleccions generals britàniques del 2010 a Escòcia encara hi va guanyar el Partit Laborista.
A més, si surt el no alguns estats com Espanya i també la UE respiraran alleujats. No hauran de passar pel mal tràngol de reconèixer la Escòcia independent tenint problemes a casa ni engegar unes negociacions que els resulten incòmodes.
El debat s’intensificarà, però és segur que el 18 de setembre s’anirà a votar. Amb total normalitat. Des de la península ens estranya la racionalitat amb què es duu a terme aquest debat al Regne Unit. S'és conscient de la importància del moment, però això no és motiu de perdre les formes ni d'entregar-se als sentimentalismes fàcils. El debat de la independència, tot i que estava força aparcat abans del plantejament del referèndum, ha estat acceptat amb naturalitat. El 18 de Septembre s'anirà a votar i s'acceptaran els resultats. Increïble.
